Petites converses

Pel sant de l’avi:
MAMA: Pau, avui és el sant de l’avi. Vols que li fem un regal?
PAU: Sí! A gal!! Avi Abiel!!
MAMA: I què li podríem regalar?
PAU: Un cotxe!!
MAMA: Un cotxe? Ah, molt bé!
PAU: (molt entusiasmat). I... i... i... un volant!!
MAMA: Un volant? Per conduir el cotxe?
PAU: Sí, un cotxe i un volant!
MAMA: I tu creus que li agradarà aquest regal a l’avi?
PAU: Sí. Molt, molt!
I això li vam regalar, un dibuix d’un cotxe i un volant, pintat pel Pau.

Dies més tard, per l’aniversari de la iaia:
MAMA: Que li farem un regal a la iaia? És el seu aniversari.
PAU: Sí, un pàrquing!
És clar, així podran jugar amb el cotxe i el volant de l’avi... Al final li vam fer un dibuix amb sal pintada. També li va agradar!

Deixant el cotxe mal aparcat:
MAMA: Pau, ara hem de pujar molt ràpid a casa a agafar una cosa i tornem a baixar de seguida, que si ve la policia ens posarà una multa!
PAU: Pussulia, no!! Que no vingui a pussulia!!

Al seu llit, intentant adormir-lo:


El Pau, amb el Nico i el Cal

 PAU: Mamiiiii... vui baixaaaaaar...
MAMA: No Pau, ara no baixarem del llit, ja és tard i hem d'anar a dormir.
PAU: Noooo... dormir no.... vui baixaaaar...
MAMA: Ara no baixarem. Va, estira't bé amb el Nico i amb el Cal, que tenen molta soneta.
PAU (parlant amb el Cal): Soneta no, Cal! Baixarem! Sí, ara baixarem. (L'agafa pel cap i el fa caminar en direcció al trosset de llit lliure de barana. I dirigint-se a mi). Mama, a Cal no vol dormir. Cal, baixarem, sí, ara baixem!
Fantàstic, ninos i fill s'alien per no dormir... que no ens passi res!!

A la guarderia, mirant uns dibuixos de peus:
PAU: Foot, foot de peus!!
La nova generació puja molt preparada!! Ja sap més anglès que sa mare...

Tres dies abans de fer dos anys:
MAMA: Prepararem un pastís i bufaràs dues espelmes! I hauràs de demanar un desig! Saps què és un desig? Vols que t’ho expliqui?
PAU: Sí.
MAMA: És una cosa molt bona, molt bona que vols que passi. Com per exemple... jugar tot el dia amb el papa i la mama! O anar d’excursió amb la teva cosina!  A veure, tu quin desig tens?
PAU (s’ho pensa una mica i diu ben decidit): Un pebrot!!
Ara no sé si embolicar-li un pebrot i regalar-li per l’aniversari... J

Benvinguts als terribles dos!

Els terribles dos anys. Vaig començar a sentir aquesta expressió fa uns mesos, i començo a intuir a què es refereix... tot i que em sembla que de moment hi estem entrant de puntetes (i toco fusta i tot el que pugui tocar que funcioni).

Fer-li una foto hagués estat una provocació!! Encara s'hagués enfadat més!
Però era una barreja de tot aquest desconsol
Fotos de Jill Greenberg
http://www.jillgreenberg.com/Fine-art/photos/end-times#/

Vam entrar-hi així de cop i volta, no és que ell tingués la consideració d’avisar-nos. Un dia, sense previ avís, quan acabàvem de sopar, em va fer una santíssima marranada de mitja hora, plorant com un desesperat. Encara avui no sé perquè plorava. Vaig anar provant estratègies. Primer, intentar esbrinar el motiu del seu gran disgust. Impossible. Després, intentar-lo consolar. Encara més impossible, no volia ni que m’hi acostés. A continuació, donar-li una mica d’aire, quedant-m’hi a prop però sense estar-hi a sobre. Tampoc. Llavors semblava dolgut perquè no intentava consolar-lo. I així anar fent intents d’apropar-me a la bèstia, perquè us juro que en aquell moment es va convertir en una bestiota incontrolada. I tot això assegut a la trona, perquè cada cop que intentava treure’l es posava rígid com una barra d’acer i no hi havia qui el tragués d’allà.  Com que la situació no es calmava ni avançava, al final li vaig dir ben seria que el trauria de la trona, i amb totes les meves forces, vaig aconseguir arrancar-lo d’allà sense que es fes mal. Ufff... I ara, segon capítol de la marranada, a la seva habitació. Me’l vaig assentar a sobre, però ell no volia que el toqués. Ni que el deixés. Així que havia d’estar amb els braços oberts, per no tocar-lo gens, deixant que ell es consolés al seu ritme sobre meu. Una bona estona més de plors. Al final li vaig dir, “oh, mira qui hi ha allà, el Patufet!”. I va parar. Sí, va parar! Es va girar per mirar la porta de la seva habitació, i llavors vaig aprofitar aquell preuat moment de silenci per començar a explicar-li el conte. Al cap d’un parell de minuts fins i tot reia!! Va ser com tocar una tecla màgica. Lo fotut és endevinar on és la tecla i quin és el moment exacte per tocar-la, perquè si t’equivoqués per uns segons, no funciona i només provoques més i més plors...

Un parell de dies més tard, va tornar a regalar-me una altra marranada d’aquestes tan fantàstiques, tan ben elaborades. Un altre cop mitja horeta de desconsol. Aquesta vegada, tampoc vaig aconseguir esbrinar què li passava, i el procés va ser pràcticament igual. Rebuig, ràbia i indignació cap a qualsevol moviment que jo intentava fer. I així durant una bona estona. Al final, com l’altra vegada, va acabar a sobre meu, plorant amb més força si jo intentava tocar-lo, i per tant m’havia de tornar a col·locar amb els braços oberts, separats, perquè ell comprovés que no intentava acostar-m’hi més del compte...

En fi, una meravella, aquesta entrada als terribles dos. De moment, agraeixo molt que només me’n ha fet dues, i sempre en la intimitat de la nostra casa. El dia que me’n faci alguna d’aquestes al mig del carrer segur que patiré més.

Però hi ha una expressió, per definir aquesta bonica fase, que encara m’ha fet més por: la primera adolescència!! Ai, quina por!!

La balena

Juguem amb una pissarra a fer dibuixos i endevinar-los:

PAU: Una balena!!

I llavors l’esborra, però es deixa el trosset del sortidor d’aigua.

PARES: Ui, et falta un trosset per esborrar.

PAU: Ah, si, as cabells!!

PARES (ens aguantem el riure com podem i passem a fer un altre dibuix!)

Una germaneta pel Pau!

Ja és més que oficial. Estem esperant una germaneta pel Pau!! Tots estem molt contents amb la notícia, i de moment, el Pau també.

A l’inici de l’embaràs vam decidir esperar a què passés el primer trimestre abans d’explicar-li al Pau. Volíem assegurar-nos que tot anés bé. Però era difícil resistir-nos, i tant el pare per una banda, com jo per l’altre, dissimuladament i com qui no vol la cosa li preguntàvem de tant en tant: “Que t’agradaria tenir un germanet?”. Tot i que ell feia cara de no entendre massa cosa, o de passar del tema, de seguida ho va enganxar, i un dia ens va dir: “A bebè, panxa a mama!”. I nosaltres ens vam mirar amb mal dissimulada cara de sorpresa i posant veu d’estranyats vam dir: “Com ho sap??”. Aquí sí, vam confessar els nostres petits pecats... una mica per cada banda, una mica junts, li havíem anat dient, i és clar, el nen és petit, però no tonto!

Així que ara que el Pau ja sabia la notícia ens vam deixar anar, i ell de seguida va començar a reclamar tocar el bebè, fer petons a la panxa, a vegades hi posa cotxes a sobre perquè jugui una mica... està fet un germanàs!  I en aquells mesos, on encara dissimules davant la gent, de cop i volta em mirava i em deia: “mama, petó a panxa!”, i tant si estàvem tombats al llit, com a la cua de la peixateria o al bell mig de l’autobús m’havia de pujar una mica la samarreta perquè ell li fes un petonet.

Amb tot això, vam decidir que havia arribat l’hora de fer el destete definitiu. Perquè jo, amb dos alhora no m’hi veig! I ell n’estava molt de la teta. Així que aprofitant el final de les vacances, vam treure la teta, amb més tranquil·litat de la imaginada i un procés bastant dolç. Unes setmanes més tard, parlant del bebè, li vaig explicar que quan nasqués seria tant petitona que només podria menjar teta de la mama. Se li va posar una cara de gran il·lusió i va dir-me tot atabalat: “A a a a Pau amé!” (El Pau també!). Sort que encara queden uns mesos, a veure si se n’oblida una mica més, sinó ja tremolo! Ja podem cuinar els plats que més li agraden aquells dies, atipar-lo de macarrons, llenties, patates amb suc... Que es quedi ben retipot!!

Ara que ja sóc a la meitat de l’embaràs comencem a preparar-lo pels dies que jo hauré d’estar a l’hospital. Durant aquests mesos que falten es quedarà a dormir de tant en tant a casa els avis, perquè no se li faci tan estrany quan arribi el moment. I el pare ens ha portat un conte de la biblioteca que ens està ajudant molt. Es diu: “La Laura i la panxa de la mare”.

I explica amb uns dibuixos molt bonics el procés de l’embaràs: La Laura està molt contenta de tenir un germanet, però no li agrada que la mare ja no la pugui portar a coll, juga amb el pare quan la mare està molt cansada, i de cop i volta, un dia la porten a casa els avis perquè la mare ha d’anar a l’hospital. Ella plora perquè vol quedar-se amb la mare. I aquí arriba el moment culminant, el clímax de la història!! El Pau fa un somriure immens quan veu aquesta pàgina: la mare, molt contenta, abraça la Laura quan va a veure-la a l’hospital! I ell em mira, amb cara de molta alegria i emoció, i jo me’n aprofito i li ensenyo com són totes les abraçades i els petons que li fa la mare del conte. Que ja hagi nascut el germanet li és ben igual, al Pau el que li agrada és el retrobament. Se sent ben identificat amb el personatge!!

I així anem avançant poc a poc, amb la panxa cada dia més gran. Ah, i ja tenim nom per la nena. Es dirà Aina. A veure si tots dos són bons germans. Pau i Aina.

La gibrelleta

Hem iniciat la fase d’aprendre a fer pipis i caques a la gibrelleta. Els inicis mai són fàcils i ens hem trobat amb algunes dificultats. Per començar, necessitem desenredar la confusió entre el pipí i la caca. Caca: pudenta, de color marró, surt pel cul. Pipí: de color groc, líquid, surt pel penis. Però tot i aquestes classes avançades el Pau diu caca i resulta que té un pipí als bolquers, i quan diu pipí hi trobes una gran pasterada. I perdoneu per si dono massa detalls desagradables d’imaginar.

Vam passar força dies seient a la gibrella i esperant en va. Jo ja estava perdent l’esperança d’arribar-hi a veure mai alguna cosa a dins. En una ocasió vam ser-hi molt a prop. De cop, el Pau es va aixecar i va dir: “Ja tá!”. I va marxar corrent amb el cul a l’aire a jugar al menjador. Amb gran expectació, contenint la respiració, vaig mirar dins la gibrelleta i... era buida... ohh... A l’anar al menjador a buscar-lo, me’l trobo ajupit, jugant amb els cotxes i el pàrquing i amb un bassalet entre els peus! Per poc no ho aconseguim! Bé, això almenys em retorna l’esperança.

El Manneken Pis

Un parell de dies més tard, succeeix el gran moment esperat. El Pau fa el seu primer pipí a la gibrella. I oh, quin pipí! Que groguet, que ben fet i que orgullós se’n queda! Tots dos estem tan contents que decidim enviar un sms al papa, que està treballant, amb foto i tot! És un d’aquells missatges que mires i remires abans d’enviar per no equivocar-te de destinatari. El pare de seguida respon amb eufòria desfermada, orgullós del gran avenç que ha aconseguit fer la seva criatureta. Després decidim trucar als àvis per explicar l’esdeveniment. “Iaia, pipí a gibreia!”, diu el Pau tot satisfet. Tot és alegria, tothom respon amb grans ohhs, i ahhhs, i enhorabones per la fita assolida.

Ara hem anat avançant. Ja en fa molts, tot i que no sempre. Les caques encara són una assignatura pendent, només n’hem aconseguit una (no cal dir que també era fantàstica). Així que aviat arribarà el moment de treure els bolquers. Ja hem comprat uns quants calçotets per quan arribi l’hora. Quin homenet que tenim a casa!

Com a reflexió final, afegeixo que podria haver il·lustrat aquest post amb la imatge de la gibrelleta, però crec que ha sigut una encertada reflexió pensar a evitar-vos-ho.  J

M'ha dit "t'estimo"!

El Pau m'ha dit: "T'estimo!". Així, de cop i volta, sense esperar-ho.

Érem a la cuina, jo fent el sopar, ell pintant assegut a la trona. M'hi vaig acostar per fer-li uns petonets al coll, que va rebre amb un gran somriure i mig esgarrifat. Quan em vaig girar per anar a mirar l'olla, sento una veueta darrera meu que em diu: "Tetimu".

Que es pari el món!!! Que es cremi l'olla i el sopar!! "Què m'has dit bonic? M'has dit t'estiumu??". "Sí". Ohhhh!!! Ara ja poden caure els mercats bursàtils, l'euro es pot enfonsar i tornem a la pesseta, poden retallar-nos el sou, la salut, l'educació o les prestacions socials... què és tot això al costat del "tetimu" del meu petit??

Sort que en aquest món complicat que ens toca viure segueixen havent-hi petits moments que ens alegren la vida!

Entrenant per Londres 2012

Per la Lídia i la Violeta, del Pessigolles, i la seva paciència!

Crec que el meu fill ha trobat un objectiu per la seva existència:  aconseguir la marca mínima per poder anar als Jocs Olímpics de Londres 2012. I sospito que la seva intenció es presentar-se a la modalitat atlètica de llançament de disc.

Ja fa dies que s’entrena. Plat que té a prop, plat que té enorme risc d’acabar al terra. I la llista de desastres comença a ser llarga. A casa els avis, un plat de sopa al terra, aconseguint molt bona marca pel diàmetre de la taca obtinguda. A casa nostra, un got de iogurt líquid, també amb excel·lent puntuació pel merder ocasionat. De gots d’aigua o de sucs ja n’hem perdut el compte, normalment els tira a sobre la taula, per poder jugar amb el líquid i fer dibuixos amb el dit.

I a la guarderia també ha començat a demostrar les seves fantàstiques habilitats. Va començar amb un suc, d’aquests de tetrabrick amb canyeta. Apretant fort va aconseguir vessar-lo tot sobre la taula i que regalimés cap al terra. I tots els nens passant-hi per sobre, tota la classe enganxifosa, plena de petjades de suc de préssec; i tots els nens divertint-se d’allò més fent dibuixos amb el suc per sobre la taula. Les mestres no estaven tant contentes, em sembla. Després d’esforçar-se  tant a organitzar activitats xulíssimes, i resulta que amb un nen una mica gamberro i amb un suc, ja s’ho munten sols!

Però els entrenaments a l’escoleta han anat a més. L’altre dia, a l’anar-lo a buscar, ens expliquen que havia tirat un plat de peix d’un nen que estava dinant. No està malament, segur que el Comitè Olímpic Internacional valorarà positivament aquesta nova marca. Però el petit atleta no s’atura i progressa ràpidament. La setmana següent va tirar no un, sinó dos plats de macarrons de nens que es queden a dinar. El primer sense previ avís, però el segon cridant a la mestra perquè pogués admirar el seu llançament. Si la mestra fos membre del COI ja li hauria donat el passaport cap a Londres. I ràpid!!

L’últim entrenament: ahir, a casa els avis. A mig berenar, agafa el got i el bolca sencer, admirant la caiguda lliure del suc de préssec. Aquesta vegada, el vaig agafar i el vaig fer seure al terra, a una distància prudencial de la taca, per ensenyar-li tota la feina que suposa recollir aquell merder: omplir d’aigua el cubell, fregar la taca, i que difícil és de deixar-ho tot ben net! Ell s’ho mirava amb molta atenció, ben quiet. Quan el terra va ser net, tot admirat per la feina feta es posa a aplaudir i diu: “béeee!!”. La iaia i jo ens vam veure obligades a  girar-nos i intentar riure sense que ell ens veiés...

Va un noruec i diu... "mama?"

Fa uns dies, van venir un parella de Noruega, amics del meu home. Feia menys d’una hora que els coneixia i estàvem asseguts a una terrassa, quan em van preguntar: “I el nen, mama?”.

La pregunta em va sorprendre doblement. En primer lloc, el Pau ja té 19 mesos, i normalment em trobo amb comentaris de l’estil: “Però encara mama, aquest nen?”, “I fins quan ha de mamar? Potser que ho deixeu ja, no?”, només per posar-ne un parell d’exemples. Aquesta vegada, però, la pregunta era feta en un altre to. Senzillament això: “Pren pit el teu fill?”. Sí, en pren.

Però també em va sorprendre molt per una altra cosa. Qui m’ho va preguntar va ser l’home de la parella. Sembla una tonteria, però no ho és. Crec que mai, des que el Pau va néixer, un home (exceptuant la meva parella, és de justícia reconèixer-l’hi el suport en aquest tema) s’ha parat a preguntar-me sobre la lactància, com ho fem, com ho portem, o a reflexionar sobre els beneficis que té. I de cop em trobo a un noruec, de fet d’origen australià, però noruec des de fa uns anys, explicant-me que allà les dones solen alletar fins al voltant dels dos anys de les criatures. Doncs aquí, més aviat et miren malament quan veuen que alletes a un nen “tan” gran. I a l’explicar-li que aquí moltes mares deixen de donar el pit cap als 4 mesos (fi de la baixa maternal) o dels 6 mesos (fi del període recomanat de lactància exclusiva) es queda ben parat, i em diu tot convençut que li sembla massa poc, que la llet materna té molts beneficis, i tot un seguit de teories que jo també tinc ben apreses... Caram amb aquests noruecs!

És evident que les diferències entre la societat noruega i la catalana, o espanyola, són moltes. 16 setmanes de baixa laboral semblen ridícules al costat de les 42 setmanes amb el 100% del sou, o un any amb el 80% que tenen els noruecs... I així és lògic que a les mares d’aquí ens costi més mantenir i allargar la nostra lactància. Ningú ha dit que sigui fàcil. Però també ens cal canviar el xip. Encara que els polítics no ens ajuden ni ens ajudaran; de fet cada cop les ajudes són menys, amb la fantàstica excusa de la crisi. Som nosaltres, les mares, els pares, els qui creiem que lactància és important pels nostres fills hem de defensar-la i esforçar-nos per gaudir-la tant temps com sigui possible. O això o només ens queda agafar un vol i cap a Noruega a procrear!

Amb un any i mig, i lligant!

Quan es comencen a enamorar, els nens? El meu, no sé si s’enamora però  tot just passa de l’any i mig i ja està desenvolupant unes tècniques sorprenents per lligar. Ens recorda molt a les aus que intenten aparellar-se, realment s'assembla molt al que fa aquest exemplar:

Li agraden les dones. Des de ben petit, sempre ha somrigut i s’ha mostrat més afable amb les senyores. En canvi, si un home gosava dir-li alguna coseta, acostumava a provocar uns brams desconsolats. Però amb l’arribada de l’estiu i la calor, s’ha desbocat. Les nenes de la seva edat li agraden, però es decanta amb molta més evidència per les adolescents o les dones  situades al voltant de la trentena. Aquestes són les seves preferides. Això sí, sempre són guapes. No té gens de mal gust, el petit.

L’altre dia, anàvem pel carrer i van passar un parell d’adolescents, texans curts, samarretes apretades. Ell es va aturar i descaradament les va mirar passar pel seu costat, i es va quedar amb la boca oberta, admirant-les . Sort que encara no sap parlar gaire, que sinó em sembla que els hi hagués dit alguna barbaritat... Al final li vaig dir “Va, home, camina, que ja tindràs temps d’aquí uns anys de mirar-te les noies”. Un home que havia vist l’escena es va posar riure.

I quan en troba una que li agrada, comença el seu ritual de festeig. La primera fase del ritual consisteix en intenta cridar l’atenció. Se la mira, li somriu, es passeja per davant seu, algunes vegades s’aixeca la samarreta i ensenya la panxa (deu pensar que la seva panxa és irresistible). Quan per fi aconsegueix que el mirin, normalment li somriuen amablement, i ell s’atabala,  comença a caminar enrere i cau de cul a terra. Però ràpidament es recupera, i comença la segona fase del ritual: la dansa nupcial. Es tira per terra, pica amb els peus, s’aixeca, torna a somriure a la seva enamorada, es torna a tirar per terra, i així durant una llarga estona.  Però cada vegada més a prop de la dona en qüestió. Normalment, l’escollida respon amb simpatia a aquesta exhibició. Un dia, una noia ens preguntava: “Carai, sempre està així de content?”. Sí, maca, sí, quan troba una tia bona, sí.



 
 

   Fase 2: la dansa nupcial



Fase 2: la dansa nupcial

 

I a vegades, quan la dansa funciona, aconsegueix arribar a la tercera fase del ritual: el contacte físic. Però això encara no ho domina gaire. L’altre dia, a la piscina, la dona el va acabar agafant en braços, però el Pau es va atabalar, i va preferir mantenir-se una distància prudencial.

El pitjor moment sol ser quan hi ha alguna interferència de la mama. Sí, jo entenc que no deu ser gens agradable esforçar-te tant per atraure la femella, i que a mitges vingui la teva mare i et digui que t’ha de canviar els bolquers... Entenc que deu ser una mica vergonyós. Però en fi, la vida és així de dura! I no es pot marxar de la piscina amb els bolquers mullats d’aigua.

Ahir, a la festa de fi de curs de la guarderia, de cop comença a tirar-se pel terra. I el meu home em diu: “Mira, ja comença el ritual”. Doncs sí, aquest cop s’havia fixat en una mare (guapa, per suposat) que estava fent fotos a la seva nena. Aquesta vegada no li van fer cas, només tenia ulls per la seva filla, i al cap de poqueta estona va desistir.

Només espero que amb els anys vagi polint la tècnica. Ara, fa molta gràcia veure’l a la platja despullat i ple de sorra com una croqueta intentant lligar, o a la piscina, vestit amb una tovallola de pop... però si d’aquí 15 anys fes el mateix, faria por!! Sort que és espavilat, i em sembla que amb els anys serà capaç de millorar la seva tècnica.

Digues avi!

El Pau cada dia parla més, diu un munt de paraules. Però n’hi ha hagut una que s’ha resistit estranyament, amb el consegüent patiment de l’afectat, l’avi.

L’avi tenia moltes ganes de veure com el seu nét li  deia avi. Va esperar pacientment mentre el Pau aprenia a dir mama, papa, i després iaia. Ell li deia: “Digues avi”, però el Pau es feia el dissimulat i ni ho intentava.

Poc a poc, el Pau va anar aprenent més paraules, moltes més! Pilota, poma, platja, sopa, estrella, lluna, sol,  ull, boca, i fins i tot avió, mira si s’assembla! Així que ja no tenia excusa. L’avi insistia: “Digues avi”. Però res, silenci.

Un dia em vaig trobar un amic de l’avi que al veure el Pau li va dir: “apa, que ja m’han dit que no vols dir avi, eh!! Ja m’ho ha dit, ja, que no hi ha manera!!”. Així que vaig decidir redoblar els esforços. I li deia: “A veure, Pau, digues estrella”. “Tella!”. “I cotxe?”. “Cote!”. “I avi?”. Silenci. Que tossut!! No ho vol dir!

Un dia, l’avi li pregunta: “Com em dic, jo?”, i ell tot convençut li contesta: “Pepe!”. Per qui no coneix l’avi, aclarir que es diu Gabriel, que no s’assembla en res a Pepe... I quan li dèiem: “On és el Pepe?” assenyalava l’avi tot convençut.

Per sort, l’etapa Pepe ha durat poc. Uns dies més tard, al vespre, l’avi preparava el sopar i nosaltres estàvem a punt de marxar cap a casa. El Pau, que aquella hora ja tenia força gana, va anar a demanar-li alguna coseta de menjar, i l’avi li va donar un trosset de botifarra d’ou. El va devorar. I mentre el posava al cotxet me’n demanava més. “Crida l’avi, que segur que ell te’n donarà més”. I aquest cop sí, va cridar com un boig: “Vi!! Vi!! Vi!!”. Així vam aconseguir desencallar la situació, amb un bon tros de botifarra d’ou.

I ara ja crida l’avi per tot arreu. A la que veu un home una mica calbet ja diu “Vi!, Vi!”. L'altre dia ens van venir a visitar per sorpresa, al vespre, i es va esverar molt de tant content. Després mentre intentava adormir-lo m'anava preguntant: "Vi?". I jo: "L'avi ja està dormint, ara dorm tu!! Si vols ja l'anirem a veure demà". "Tsiiiii!!". I ahir mentre li posava unes xancletes noves que li agraden molt i  que li he comprat per anar-nos a remullar, em va dir: “Vi”. I li pregunto: “L’avi? Que te les ha comprat l’avi aquestes xancletes?”. I tot convençut i content em diu: “Tsi!”. Apa, doncs ara resulta que l’avi s’emportarà tots els mèrits!

La sort de ser pare

Tenir un papa bibliotecari és una sort. I un home bibliotecari també. Sempre hi ha contes i llibres nous i interessants per casa. Et dóna moments tan bonics com que a última hora del dia, quan el nen dorm i el cansament s'atraveix a deixar-se veure amb tota la seva plenitud, et sorprenguin amb un llibre com aquest:

"Días de hijo", de Philip Waechter. Unes precioses il·lustracions que sintetitzen amb gran tendresa, humor i ironia, a través d'imatges quotidianes del dia a dia, els sentiments d'un pare cap al seu fill. Un pare que estima, cuida, ensenya i s'enamora cada dia més. Un pare com el del Pau. És un llibre deliciós.

Días de hijo. Philip Waechter. Lógez, 2010.

Días de hijo. Philip Waechter. Lógez, 2010.

Una mentida pel doctor

Quan vaig al pediatre sempre menteixo. Des que el nen era molt petit.
No ho faig per gust, sinó per mandra. Mandra d'haver de donar explicacions. Mandra d'haver d'escoltar discursos que volen fer-me creure que només hi ha una forma de criar, d'educar, d'alimentar, de dormir.

Sobretot menteixo en dos àmbits. La lactància i el dormir.

Pel que fa a la lactància, quan començavem a introduir l'alimentació complementària vaig haver de sentir-me dir: "Sobretot, que mengi, que ja saps que el pit no alimenta". I jo: "Sí, sí, si menja moooolt". No menjava ni una mica, encara. Ho intentavem, però no en volia. Així que a partir de llavors, sempre deia que menjava la mar de bé. I ara ja no menteixo, perquè ara menja molt i de tot.

Aquí teniu una petita mostra dels avenços que va anar fent amb el menjar.

Els nostres inicis fracassats

Intentant menjar arròs

 

Amb un gran domini de la tècnica de la cullera

 

Sobre el dormir, encara pitjor. Quina obsessió a preguntar si es desperta molt o poc. Doncs el Pau, mentre ha mamat de nit, molt sovint es despertava! A l'any i mig, hem retirat el pit de nit i ja dorm més hores seguides. Però ja fa molt temps que cada cop que pregunten si dorm bé, diem que sí, que molt bé. De fet només xumava una miqueta i seguia ben adormit. I si ens pregunten si dorm al seu llit, doncs... evidentment!! Ara, a callar que el seu llit també és el nostre.

 Un dia però, vaig anar al metge, per visitar-me a mi aquest cop. I em va enganxar amb la guàrdia baixa. La doctora em va preguntar si el nen dormia a la seva habitació i li vaig dir ben sincera que no, que dorm amb nosaltres. És que jo per mentir m'he de mentalitzar primer, sinó no em surt. Així que ja va engegar el discurs.

Però, ah! (com diria el Monegal) sorpresa!! Quan vaig comentar que creia que el tema del dormir era una opció personal-familiar, i no mèdica, que existeix una forma de dormir que es diu "collit", va i em diu que ella m'ho diu com a metge, que com a mare té una filla de 9 anys que encara dorm amb ells...



Això va despertar el meu interès. Quins motius mèdics existeixen per dir als pares com han de dormir els seus fills? Aquí ja es va embarbussar... "Doncs mira, maca, necessiten el seu espai, eh... un lloc per ells, mmm...". Veient que no em convencia em va deixar anar aquesta perla: "Jo t'ho dic perquè la meva filla em porta per on vol, i no has de deixar que et manipulin, que comencen per aquí i després no paren, els molt monstres!".

Doncs mira, que cadascú miri dins casa seva, i procuri educar-los de la millor forma que sàpiga. Jo ho intento cada dia. Segur que m'equivocaré en moltes coses, i moltes vegades, però si us plau, ja que els metges poden destinar pocs minuts de visita a cada nen, que els dediquin a mirar-los les orelles o la boca, veure d'on vé la febre o què fer amb el mal de panxa, i que ens deixin als pares fer de pares.





Indignats!

Aquests dies hem estat molt pendents del moviment dels indignats i de la plataforma "Democràcia Real Ja!". Ens sentim indentificats amb moltes de les seves reivindicacions, i contents que la societat es desperti i es faci sentir una mica.
Nosaltres també hem volgut sortir al carrer per mostrar a tothom les nostres il·lusions.

Algú ens ha dit que això que demanem és la utopia més gran que ha existit mai. Potser sí, però ho seguim desitjant. Un món més just, on tothom tingui el seu espai i els seus drets. On poguem il·lusionar-nos pel futur. I volem que el Pau pugui viure i ser feliç en aquest futur.

Dient les coses tal com són

El Pau ens diu: “Co, co!”, i nosaltres li obrim el balcó. Li agrada sortir a veure uns gossos que sempre hi ha a una petita terrassa del bloc del costat.

L’altre dia era al balcó i cridava “Caca, caca!! Caca, caca!!”. És cert, pobres gossos, deuen sortir poc perquè sovint la terrassa està plena de caques. Així que el Pau, en el seu estil directe, sense perjudicis ni vergonyes, característic de tots els nens, pot fer enrojolar els veïns. Ara que arriba l’estiu i tothom començarà a obrir portes i finestres, potser un dia sentiran uns crits dient “caca, caca!”. I qui sap, potser fins i tot els trauran a passejar.

La famosa caca de l'Arale

Suposo que és el primer dels futurs comentaris que farà, siguin adients o no, facin passar vergonya als altres o als seus propis pares. M’agrada que sigui ingenu, innocent i sincer. Espero que li duri molt temps, encara que (segur!) em toqui més d’una vegada posar-me vermella per les seves veritats.

Oh, no no!

Nosaltres vam començar a aprendre la quantitat de coses que un nen no pot fer quan el Pau va començar a moure’s, primer gatejant, i després, molt pitjor, caminant de forma insegura.

Així, de cop i volta ens vam trobar que el pobre nen gairebé no podia fer res. A casa vigilàvem que no es mengés la terra de les plantes, que no s’enganxés els dits amb els calaixos o amb la tapa del vàter, que no li arranqués els pèls a la Mica, la nostra gossa, o que no tirés les sabates pel balcó.

Si sortíem al carrer, no podia tocar les caques de gos, ni les burilles de cigarret, que per cert, n’està massa ple de totes dues coses, no podia caminar per on passen els cotxes, tampoc creuar sol el carrer, o seure sobre els bassals d’aigua.

En, fi, un munt de NOS per dir. I com fer-ho? Com evitar estar prohibint coses contínuament?? En el meu intent d’evitar un ús excessiu de la paraula no, d’estar contínuament prohibint, sempre intento explicar-li el perquè no pot fer aquelles coses que per ell són tan fascinants. Així que li explico que ha de vigilar quan aixeca la tapa del vàter, perquè si la tanca fort sobre els dits es farà mal (i se’ls enganxa, segons més tard). O que les caques de gos fan molta pudor i no es poden tocar, que les haurien d’haver recollit en comptes de deixar-les a mig carrer (això per sort ho ha entès ràpid!).  O que a la Mica no li agrada que li tibin els pèls (però li seguirà tibant durant moooolt temps més). Però sempre em sortia un suau però inevitable “Oh, no, no” abans d’aquestes explicacions.

Un dia me’l trobo a la cuina, davant el menjar de la gossa, i mirant-me, assenyala el menjar i em diu “ohnono!”. Vaja, també ha entès que el menjar de la gossa no s’ha de tocar. Ho ha entès, però també ho seguirà fent durant mooooolt més temps.

Ara, que ja comença a dir algunes paraules, la situació dels nos ha canviat. Ara ja no som nosaltres els que diem que no. Ara és ell.  Tu li dius: “Vinga, anem a la banyera?”, o “Que vols seure al cotxet?”.  I ell et respon amb un NO contundent, sec, rotund.

Així que al final, ni explicacions, ni subtileses. El nen té clar el que vol. I NO es vol banyar. NO vol seure al cotxet. NO vol anar a dormir. Els “ohnonos” ja han passat a millor vida.

Babies

L'altre dia vam veure el documental "Babies". Us el recomano.
És molt tendre, et manté un somriure als llavis durant tota l'estona. Sense diàlegs, ens mostren els primers mesos de 4 bebés de diferents llocs del món (Mongòlia, Tokyo, San Francisco i Namíbia).
Sóm tan diferents, i tan iguals! El naixement, l'alimentació, els jocs o la relació amb les famílies o amb els animals són alguns dels temes que es tracten. Saltant de país a país, de bebé a bebé.
Aquí teniu el tràiler, per anar fent boca!

 

El carricoche

A la cua del CAP, esperant per recollir  un paper, portava el meu fill d’un any a la motxilla. Ell estava ben de tranquil i relaxat. Jo també. Però la senyora de darrera meu es veu que no. De seguida es va mostrar interessada per aquell mètode de transportar infants que li devia semblar tant primitiu. Va voler saber com carai col·locava el nen a la motxilla. La resposta, tot i que senzilla, no la va convèncer gens ni mica. Després es va preocupar amb insistència per la meva esquena. Li vaig intentar explicar que era força còmode, que repartia molt el pes, que el nen hi anava a gust. Però em seguia mirant desconfiada. I la cua del CAP no avançava!

L’acompanyava el seu fill de 7 o 8 anys. Vaig intentar canviar de tema. S’acostaven els Reis, i li vaig preguntar què havia demanat. "Un estanque", em va dir tot content. Ja estava a punt de dir-li: “¿Con peces, también?”, però la seva mare es va encarregar de puntualitzar que quan el nen deia “estanque” volia dir “tanque”. Ostres, m’havia semblat molt més original i divertit demanar un estanque.

Pensava que havia aconseguit defugir el tema de la motxilla, però la senyora va iniciar el segon assalt. “Porque el niño qué tiene, ¿dos años?” “Noooo, sólo uno senyora”, i vaig estar a punt d’ensenyar-li les corbes de creixement perquè veies que el nen no era gens grassonet, que sempre s’havia mogut entre uns percentils més aviat baixets. Que no es preocupés, pobre dona!

Però tot i això, va llençar la seva sentència: “Habrías ido mucho mejor con un carricoche”.

Doncs apa, ja està.

Un parell de dies més tard, esperàvem al pare davant la porta del pàrquing. Tornava a portar la motxilla. I allà la vaig veure venir, la senyora del carricoche i el nen de l’estanque. No em va saludar, però va mirar-me de dalt a baix, desaprovant el que tornava a veure.



El Pau, al seu cotxet



I deuen viure pel barri, perquè vaig tornar a trobar-la pocs dies després. Aquest cop però, el meu fill anava dignament assegut al seu cotxet. Ella em va mirar, i va inflar el pit, amb orgull. El seu fill, al passar pel costat em va disparar amb els dits. Pam, pam!! Touché!

A vegades m’agradaria tant que els Reis s’equivoquessin... Us imagineu aquell nen, passejant amb una barqueta i pescant peixets?

Cap a la independència

El Pau s’ha de fer gran, ha d’aprendre moltes coses per poder conquerir la seva pròpia independència. I ja ha començat a fer els primers passos.  Fins ara he procurat no perdre’m res: els primers somriures, donar-se la volta, gatejar, començar a menjar, les primeres paraules o les primeres passes.

Fins i tot si està amb els avis, sé què ha fet, a què ha jugat, si ha menjat molt o poc, si ha rigut o ha plorat. I si ha fet alguna gracieta nova, sempre li demanen que me l’ensenyi. Estic ben al dia de totes les seves conquestes.  

Però des que ha començat l’escoleta, doncs és clar, em quedo sense saber què fa durant tres llarguíssimes hores lluny dels seus pares estimats. I sí, quan el pare va a buscar-lo la mestra li explica alguna coseta, però no prou com per omplir tres hores. I a la seva agenda,  (sí, una agenda com d’executiu), hi posa: “avui hem pintat amb maduixes, i li ha agradat molt!” o bé “avui ha vingut el pare del Frederic a tocar la guitarra elèctrica, i no ha parat de ballar!”. I jo li pregunto cada dia com ha anat, si s’ho ha passat bé, i li dic: “què, has pintat amb maduixes, avui? Apa, que xulooooo!!”, però ell em mira, i com que encara no és gens expert en l’art de l’oratòria, doncs la conversa acaba aquí, i no puc aprofundir més en les seves noves habilitats. Així que m’adono que hi ha un munt de coses que el Pau deu haver après i jo no les sé.

L’altre dia, anàvem amb cotxe, i com que li agrada que li canti cançons, doncs apa, a cantar. En acabar la primera cançó va aplaudir amb entusiasme. I és clar, amb un públic tan entregat, em vaig disposar a treure tot el repertori. I de cop i volta...  mentre li cantava el “sol, solet” ell comença a fer un gest amb la mà, tocant-se el cap!! ...“posa’t la capa i el barret!!” Ostres tu!! Això no li havíem ensenyat nosaltres!! Ho ha après ell sol!!! Vaig quedar ben impressionada, que n’arriba a ser de llest! És que no es pot ser més espavilat!  

Amb aquest petit gest m’adono que el camí cap a la independència ha començat... només li falta aprendre a vestir-se, fer caca al vàter, baixar i pujar les escales sense caure, pelar patates, escriure e-mails, treure’s el carnet de conduir... serà un camí ben llarg.

I sort que serà llarg.

A l'hospital

Ahir vam anar a veure una amiga que acaba de parir. Una nena molt bufona.

Em va fer recordar molt els nostres primers dies, i l'estança a l'hospital. Nosaltres no vam tenir la sort d'estar a una habitació individual. Com que vaig trencar aigües abans de començar a tenir contraccions, vam anar a la Mútua com si hi anéssim de vacances, amb la maleta i el pla de part a punt, sense contraccions, sense cap dolor.

Vam arribar-hi al migdia, i després d'examinar-me i comprovar que tot anava bé, em van donar hores per veure si jo soleta començava amb les contraccions. Aquelles hores les vam passar a l'habitació, per sort encara sense veïna. Jo caminant amunt i avall, incansable, intentant moure'm sense parar, a veure si començava a contraure de forma espontània. Arribo a saber que trigaria tant i faig una bona migdiada.

A l'habitació hi havia dos llits i dues tristes butaques negres, pels pares. Una però, era molt millor, amb possibilitat d'inclinar-se i recolzapeus. Una ganga, vaja! La vam deixar al costat del meu llit, per si de cas, mentre paria, una altra parella arribava a l'habitació.
A la nit ja vam anar cap a la sala de parts. Vam passar una llarga nit. Un llarg matí. Un llarg migdia. Una llarga tarda. Per fi, a les set de la tarda va néixer el Pau.

Quan feliços i esgotats vam tornar a l'habitació... sorpresa!! Teníem companys. Una parella, el seu fill acabat de néixer i no menys de vint (vint!) familiars. Les infermeres van demanar que sortissin un moment, més que res perquè sinó no podien entrar amb el meu llit. Gairebé hagués preferit que em deixessin al mig del passadís, segur que hi havia menys moviment. Però les infermeres, tossudes, van voler deixar-me a l'habitació. I vaig assistir estupefacte a la desfilada de familiars més nombrosa de tota la planta: àvis, tiets, germans, nebots, un venedor de begudes i un malabarista que els amenitzava la vetllada. I jo allà al mig, després d'haver demanat a la família contenció en les visites! Jo, que volia tranquil·litat i intimitat durant les primeres hores amb el meu fill!

Mentre el meu nen tenia problemes per enganxar-se al pit, el del costat no parava de mamar, tot el dia enganxadet. Així, els seus familiars, com que no tenien de què preocupar-se, podien observar-me de reüll mentre jo intentava amb dificultats iniciar la lactància. Cada cop que em posava el nen el pit es feia un silenci tens a l'habitació... només interromput pels atacs de tos de la mare i la germana de la meva companya.

Sí, a mitjans de novembre, en plena psicosi i alarma mundial per la Grip A, advertits per les infermeres de que no deixéssim petonejar ni tocar gaire els nostres nadons. Doncs dues dones, des de les vuit del matí fins les nou del vespre, estossegant a dos metres. Això sí, vam poder constatar amb alegria que el nostre fillet no era sord, ja que es botava de l'ensurt cada cop que començaven a tossir!

I no cal ni dir-ho, el meu home va haver de dormir totes les nits a la butaca que ni s'inclinava ni tenia recolzapeus! Haver acabat de parir abans!

Papa, t'estimo!

Fa uns dies la iaia li va ensenyar una moneria al Pau. Li pregunta: "I com t'estima la mama?", i ell aixeca el braços moooolt amunt!

Dies més tard, tornavem a la tarda cap a casa, i quan arribàvem, com fa sovint, el Pau em mira i diu: "Papa?". I jo: "No, ara el papa no hi és a casa, que està treballant. Vindrà més tard i et donarà un munt de petons".
A l'hora de sopar, tots dos estàvem menjant i de cop i volta el Pau va aixecar moooolt els seus braços. "Oh, que m'estimes així de gran?". I ell va i diu: "Papa!", i es queda amb els braços ben amunt, tot content!
Em va quedar claríssim el missatge. Li vaig prometre que li donaria el seu encàrrec al pare de seguida que arribés.

A la nit, quan el Pau ja dormia i el pare era a casa, li vaig explicar el que m'havia dit. Aquella nit el pare va haver de dormir el sofà. No hi cabia dins ell mateix, i és clar, tampoc passava per les portes per arribar fins al llit. Sol, al sofà, però amb un somriure d'orella a orella.

Fracàs de mare, èxit de iaia

S’acosta el Carnestoltes, i decideixo disfressar el Pau de pollet. No és original, però me l’imagino tan bufó!!  I com que em fa il·lusió fer-li jo mateixa la disfressa, penso que serà factible.

La iaia, que efectivament em coneix com si m’hagués parit (aquest és el cas), s’ofereix un parell de setmanes de Carnestoltes abans a cosir-la, però m’hi nego rotundament. Només faltaria!! Així li estalvio feina, i a més, a mi em fa tanta il·lusió!

Però s’acosta el moment d’enfrontar-me a la tela groga i peluda que he comprat. Evidentment no tinc cap patró. Me l’invento, amb la jaqueta del nen, que pugui portar-la sota, que no tingui fred. La retallo. Provo de cosir-la. Començo a posar-me de mal humor. No me’n surto. Veig que em quedarà com una merda. Decideixo eliminar les mànigues i compro una samarreta groga, de dues o tres talles més, per poder-lo embotir de roba i que no passi fred. Així, sense mànigues serà més fàcil de cosir-la. A veure si ara me’n surto... Doncs no. Ara ja estic de molt mal humor. Està quedant com una merda.

Voler que el meu fill no faci el ridícul pot més que el meu orgull. Demano ajuda a la iaia. Al final li toca cosir la disfressa i amb presses, que només falten dos dies pel Carnestoltes. Aquí teniu una foto del resultat. Gràcies iaia, ens has salvat!

L’any que ve amenaço amb tornar-ho a intentar. Si m’he de rendir intentaré fer-ho amb més temps, que la iaia és una dona molt ocupada!

Com hem arribat fins aquí

El Pau ja té 1 any i 4 mesos. Vam tenir un bebé una mica ploraner, que no sabia ni mamar i que feia 15 caques al dia, però com per art de màgia i molt ràpidament (massa, potser!), s’ha convertit en un nen rialler, teta-addicte i que fa una sola caca al dia, però quina caca!

I nosaltres hem passat de sentir que de cop i volta havíem portar un petit intrús a casa, a no poder imaginar-nos la vida sense ell.

Cada dia és una sorpresa, cada dia aprèn coses noves, i... cada dia s'enfila més amunt. El nyanyo que porta al mig del front i que no marxa des de fa dos mesos n'és una prova irrefutable!