Benvinguts als terribles dos!

Els terribles dos anys. Vaig començar a sentir aquesta expressió fa uns mesos, i començo a intuir a què es refereix... tot i que em sembla que de moment hi estem entrant de puntetes (i toco fusta i tot el que pugui tocar que funcioni).

Fer-li una foto hagués estat una provocació!! Encara s'hagués enfadat més!
Però era una barreja de tot aquest desconsol
Fotos de Jill Greenberg
http://www.jillgreenberg.com/Fine-art/photos/end-times#/

Vam entrar-hi així de cop i volta, no és que ell tingués la consideració d’avisar-nos. Un dia, sense previ avís, quan acabàvem de sopar, em va fer una santíssima marranada de mitja hora, plorant com un desesperat. Encara avui no sé perquè plorava. Vaig anar provant estratègies. Primer, intentar esbrinar el motiu del seu gran disgust. Impossible. Després, intentar-lo consolar. Encara més impossible, no volia ni que m’hi acostés. A continuació, donar-li una mica d’aire, quedant-m’hi a prop però sense estar-hi a sobre. Tampoc. Llavors semblava dolgut perquè no intentava consolar-lo. I així anar fent intents d’apropar-me a la bèstia, perquè us juro que en aquell moment es va convertir en una bestiota incontrolada. I tot això assegut a la trona, perquè cada cop que intentava treure’l es posava rígid com una barra d’acer i no hi havia qui el tragués d’allà.  Com que la situació no es calmava ni avançava, al final li vaig dir ben seria que el trauria de la trona, i amb totes les meves forces, vaig aconseguir arrancar-lo d’allà sense que es fes mal. Ufff... I ara, segon capítol de la marranada, a la seva habitació. Me’l vaig assentar a sobre, però ell no volia que el toqués. Ni que el deixés. Així que havia d’estar amb els braços oberts, per no tocar-lo gens, deixant que ell es consolés al seu ritme sobre meu. Una bona estona més de plors. Al final li vaig dir, “oh, mira qui hi ha allà, el Patufet!”. I va parar. Sí, va parar! Es va girar per mirar la porta de la seva habitació, i llavors vaig aprofitar aquell preuat moment de silenci per començar a explicar-li el conte. Al cap d’un parell de minuts fins i tot reia!! Va ser com tocar una tecla màgica. Lo fotut és endevinar on és la tecla i quin és el moment exacte per tocar-la, perquè si t’equivoqués per uns segons, no funciona i només provoques més i més plors...

Un parell de dies més tard, va tornar a regalar-me una altra marranada d’aquestes tan fantàstiques, tan ben elaborades. Un altre cop mitja horeta de desconsol. Aquesta vegada, tampoc vaig aconseguir esbrinar què li passava, i el procés va ser pràcticament igual. Rebuig, ràbia i indignació cap a qualsevol moviment que jo intentava fer. I així durant una bona estona. Al final, com l’altra vegada, va acabar a sobre meu, plorant amb més força si jo intentava tocar-lo, i per tant m’havia de tornar a col·locar amb els braços oberts, separats, perquè ell comprovés que no intentava acostar-m’hi més del compte...

En fi, una meravella, aquesta entrada als terribles dos. De moment, agraeixo molt que només me’n ha fet dues, i sempre en la intimitat de la nostra casa. El dia que me’n faci alguna d’aquestes al mig del carrer segur que patiré més.

Però hi ha una expressió, per definir aquesta bonica fase, que encara m’ha fet més por: la primera adolescència!! Ai, quina por!!