Una germaneta pel Pau!

Ja és més que oficial. Estem esperant una germaneta pel Pau!! Tots estem molt contents amb la notícia, i de moment, el Pau també.

A l’inici de l’embaràs vam decidir esperar a què passés el primer trimestre abans d’explicar-li al Pau. Volíem assegurar-nos que tot anés bé. Però era difícil resistir-nos, i tant el pare per una banda, com jo per l’altre, dissimuladament i com qui no vol la cosa li preguntàvem de tant en tant: “Que t’agradaria tenir un germanet?”. Tot i que ell feia cara de no entendre massa cosa, o de passar del tema, de seguida ho va enganxar, i un dia ens va dir: “A bebè, panxa a mama!”. I nosaltres ens vam mirar amb mal dissimulada cara de sorpresa i posant veu d’estranyats vam dir: “Com ho sap??”. Aquí sí, vam confessar els nostres petits pecats... una mica per cada banda, una mica junts, li havíem anat dient, i és clar, el nen és petit, però no tonto!

Així que ara que el Pau ja sabia la notícia ens vam deixar anar, i ell de seguida va començar a reclamar tocar el bebè, fer petons a la panxa, a vegades hi posa cotxes a sobre perquè jugui una mica... està fet un germanàs!  I en aquells mesos, on encara dissimules davant la gent, de cop i volta em mirava i em deia: “mama, petó a panxa!”, i tant si estàvem tombats al llit, com a la cua de la peixateria o al bell mig de l’autobús m’havia de pujar una mica la samarreta perquè ell li fes un petonet.

Amb tot això, vam decidir que havia arribat l’hora de fer el destete definitiu. Perquè jo, amb dos alhora no m’hi veig! I ell n’estava molt de la teta. Així que aprofitant el final de les vacances, vam treure la teta, amb més tranquil·litat de la imaginada i un procés bastant dolç. Unes setmanes més tard, parlant del bebè, li vaig explicar que quan nasqués seria tant petitona que només podria menjar teta de la mama. Se li va posar una cara de gran il·lusió i va dir-me tot atabalat: “A a a a Pau amé!” (El Pau també!). Sort que encara queden uns mesos, a veure si se n’oblida una mica més, sinó ja tremolo! Ja podem cuinar els plats que més li agraden aquells dies, atipar-lo de macarrons, llenties, patates amb suc... Que es quedi ben retipot!!

Ara que ja sóc a la meitat de l’embaràs comencem a preparar-lo pels dies que jo hauré d’estar a l’hospital. Durant aquests mesos que falten es quedarà a dormir de tant en tant a casa els avis, perquè no se li faci tan estrany quan arribi el moment. I el pare ens ha portat un conte de la biblioteca que ens està ajudant molt. Es diu: “La Laura i la panxa de la mare”.

I explica amb uns dibuixos molt bonics el procés de l’embaràs: La Laura està molt contenta de tenir un germanet, però no li agrada que la mare ja no la pugui portar a coll, juga amb el pare quan la mare està molt cansada, i de cop i volta, un dia la porten a casa els avis perquè la mare ha d’anar a l’hospital. Ella plora perquè vol quedar-se amb la mare. I aquí arriba el moment culminant, el clímax de la història!! El Pau fa un somriure immens quan veu aquesta pàgina: la mare, molt contenta, abraça la Laura quan va a veure-la a l’hospital! I ell em mira, amb cara de molta alegria i emoció, i jo me’n aprofito i li ensenyo com són totes les abraçades i els petons que li fa la mare del conte. Que ja hagi nascut el germanet li és ben igual, al Pau el que li agrada és el retrobament. Se sent ben identificat amb el personatge!!

I així anem avançant poc a poc, amb la panxa cada dia més gran. Ah, i ja tenim nom per la nena. Es dirà Aina. A veure si tots dos són bons germans. Pau i Aina.