A l'hospital

Ahir vam anar a veure una amiga que acaba de parir. Una nena molt bufona.

Em va fer recordar molt els nostres primers dies, i l'estança a l'hospital. Nosaltres no vam tenir la sort d'estar a una habitació individual. Com que vaig trencar aigües abans de començar a tenir contraccions, vam anar a la Mútua com si hi anéssim de vacances, amb la maleta i el pla de part a punt, sense contraccions, sense cap dolor.

Vam arribar-hi al migdia, i després d'examinar-me i comprovar que tot anava bé, em van donar hores per veure si jo soleta començava amb les contraccions. Aquelles hores les vam passar a l'habitació, per sort encara sense veïna. Jo caminant amunt i avall, incansable, intentant moure'm sense parar, a veure si començava a contraure de forma espontània. Arribo a saber que trigaria tant i faig una bona migdiada.

A l'habitació hi havia dos llits i dues tristes butaques negres, pels pares. Una però, era molt millor, amb possibilitat d'inclinar-se i recolzapeus. Una ganga, vaja! La vam deixar al costat del meu llit, per si de cas, mentre paria, una altra parella arribava a l'habitació.
A la nit ja vam anar cap a la sala de parts. Vam passar una llarga nit. Un llarg matí. Un llarg migdia. Una llarga tarda. Per fi, a les set de la tarda va néixer el Pau.

Quan feliços i esgotats vam tornar a l'habitació... sorpresa!! Teníem companys. Una parella, el seu fill acabat de néixer i no menys de vint (vint!) familiars. Les infermeres van demanar que sortissin un moment, més que res perquè sinó no podien entrar amb el meu llit. Gairebé hagués preferit que em deixessin al mig del passadís, segur que hi havia menys moviment. Però les infermeres, tossudes, van voler deixar-me a l'habitació. I vaig assistir estupefacte a la desfilada de familiars més nombrosa de tota la planta: àvis, tiets, germans, nebots, un venedor de begudes i un malabarista que els amenitzava la vetllada. I jo allà al mig, després d'haver demanat a la família contenció en les visites! Jo, que volia tranquil·litat i intimitat durant les primeres hores amb el meu fill!

Mentre el meu nen tenia problemes per enganxar-se al pit, el del costat no parava de mamar, tot el dia enganxadet. Així, els seus familiars, com que no tenien de què preocupar-se, podien observar-me de reüll mentre jo intentava amb dificultats iniciar la lactància. Cada cop que em posava el nen el pit es feia un silenci tens a l'habitació... només interromput pels atacs de tos de la mare i la germana de la meva companya.

Sí, a mitjans de novembre, en plena psicosi i alarma mundial per la Grip A, advertits per les infermeres de que no deixéssim petonejar ni tocar gaire els nostres nadons. Doncs dues dones, des de les vuit del matí fins les nou del vespre, estossegant a dos metres. Això sí, vam poder constatar amb alegria que el nostre fillet no era sord, ja que es botava de l'ensurt cada cop que començaven a tossir!

I no cal ni dir-ho, el meu home va haver de dormir totes les nits a la butaca que ni s'inclinava ni tenia recolzapeus! Haver acabat de parir abans!