Una mentida pel doctor

Quan vaig al pediatre sempre menteixo. Des que el nen era molt petit.
No ho faig per gust, sinó per mandra. Mandra d'haver de donar explicacions. Mandra d'haver d'escoltar discursos que volen fer-me creure que només hi ha una forma de criar, d'educar, d'alimentar, de dormir.

Sobretot menteixo en dos àmbits. La lactància i el dormir.

Pel que fa a la lactància, quan començavem a introduir l'alimentació complementària vaig haver de sentir-me dir: "Sobretot, que mengi, que ja saps que el pit no alimenta". I jo: "Sí, sí, si menja moooolt". No menjava ni una mica, encara. Ho intentavem, però no en volia. Així que a partir de llavors, sempre deia que menjava la mar de bé. I ara ja no menteixo, perquè ara menja molt i de tot.

Aquí teniu una petita mostra dels avenços que va anar fent amb el menjar.

Els nostres inicis fracassats

Intentant menjar arròs

 

Amb un gran domini de la tècnica de la cullera

 

Sobre el dormir, encara pitjor. Quina obsessió a preguntar si es desperta molt o poc. Doncs el Pau, mentre ha mamat de nit, molt sovint es despertava! A l'any i mig, hem retirat el pit de nit i ja dorm més hores seguides. Però ja fa molt temps que cada cop que pregunten si dorm bé, diem que sí, que molt bé. De fet només xumava una miqueta i seguia ben adormit. I si ens pregunten si dorm al seu llit, doncs... evidentment!! Ara, a callar que el seu llit també és el nostre.

 Un dia però, vaig anar al metge, per visitar-me a mi aquest cop. I em va enganxar amb la guàrdia baixa. La doctora em va preguntar si el nen dormia a la seva habitació i li vaig dir ben sincera que no, que dorm amb nosaltres. És que jo per mentir m'he de mentalitzar primer, sinó no em surt. Així que ja va engegar el discurs.

Però, ah! (com diria el Monegal) sorpresa!! Quan vaig comentar que creia que el tema del dormir era una opció personal-familiar, i no mèdica, que existeix una forma de dormir que es diu "collit", va i em diu que ella m'ho diu com a metge, que com a mare té una filla de 9 anys que encara dorm amb ells...



Això va despertar el meu interès. Quins motius mèdics existeixen per dir als pares com han de dormir els seus fills? Aquí ja es va embarbussar... "Doncs mira, maca, necessiten el seu espai, eh... un lloc per ells, mmm...". Veient que no em convencia em va deixar anar aquesta perla: "Jo t'ho dic perquè la meva filla em porta per on vol, i no has de deixar que et manipulin, que comencen per aquí i després no paren, els molt monstres!".

Doncs mira, que cadascú miri dins casa seva, i procuri educar-los de la millor forma que sàpiga. Jo ho intento cada dia. Segur que m'equivocaré en moltes coses, i moltes vegades, però si us plau, ja que els metges poden destinar pocs minuts de visita a cada nen, que els dediquin a mirar-los les orelles o la boca, veure d'on vé la febre o què fer amb el mal de panxa, i que ens deixin als pares fer de pares.