A l'hospital

Ahir vam anar a veure una amiga que acaba de parir. Una nena molt bufona.

Em va fer recordar molt els nostres primers dies, i l'estança a l'hospital. Nosaltres no vam tenir la sort d'estar a una habitació individual. Com que vaig trencar aigües abans de començar a tenir contraccions, vam anar a la Mútua com si hi anéssim de vacances, amb la maleta i el pla de part a punt, sense contraccions, sense cap dolor.

Vam arribar-hi al migdia, i després d'examinar-me i comprovar que tot anava bé, em van donar hores per veure si jo soleta començava amb les contraccions. Aquelles hores les vam passar a l'habitació, per sort encara sense veïna. Jo caminant amunt i avall, incansable, intentant moure'm sense parar, a veure si començava a contraure de forma espontània. Arribo a saber que trigaria tant i faig una bona migdiada.

A l'habitació hi havia dos llits i dues tristes butaques negres, pels pares. Una però, era molt millor, amb possibilitat d'inclinar-se i recolzapeus. Una ganga, vaja! La vam deixar al costat del meu llit, per si de cas, mentre paria, una altra parella arribava a l'habitació.
A la nit ja vam anar cap a la sala de parts. Vam passar una llarga nit. Un llarg matí. Un llarg migdia. Una llarga tarda. Per fi, a les set de la tarda va néixer el Pau.

Quan feliços i esgotats vam tornar a l'habitació... sorpresa!! Teníem companys. Una parella, el seu fill acabat de néixer i no menys de vint (vint!) familiars. Les infermeres van demanar que sortissin un moment, més que res perquè sinó no podien entrar amb el meu llit. Gairebé hagués preferit que em deixessin al mig del passadís, segur que hi havia menys moviment. Però les infermeres, tossudes, van voler deixar-me a l'habitació. I vaig assistir estupefacte a la desfilada de familiars més nombrosa de tota la planta: àvis, tiets, germans, nebots, un venedor de begudes i un malabarista que els amenitzava la vetllada. I jo allà al mig, després d'haver demanat a la família contenció en les visites! Jo, que volia tranquil·litat i intimitat durant les primeres hores amb el meu fill!

Mentre el meu nen tenia problemes per enganxar-se al pit, el del costat no parava de mamar, tot el dia enganxadet. Així, els seus familiars, com que no tenien de què preocupar-se, podien observar-me de reüll mentre jo intentava amb dificultats iniciar la lactància. Cada cop que em posava el nen el pit es feia un silenci tens a l'habitació... només interromput pels atacs de tos de la mare i la germana de la meva companya.

Sí, a mitjans de novembre, en plena psicosi i alarma mundial per la Grip A, advertits per les infermeres de que no deixéssim petonejar ni tocar gaire els nostres nadons. Doncs dues dones, des de les vuit del matí fins les nou del vespre, estossegant a dos metres. Això sí, vam poder constatar amb alegria que el nostre fillet no era sord, ja que es botava de l'ensurt cada cop que començaven a tossir!

I no cal ni dir-ho, el meu home va haver de dormir totes les nits a la butaca que ni s'inclinava ni tenia recolzapeus! Haver acabat de parir abans!

Papa, t'estimo!

Fa uns dies la iaia li va ensenyar una moneria al Pau. Li pregunta: "I com t'estima la mama?", i ell aixeca el braços moooolt amunt!

Dies més tard, tornavem a la tarda cap a casa, i quan arribàvem, com fa sovint, el Pau em mira i diu: "Papa?". I jo: "No, ara el papa no hi és a casa, que està treballant. Vindrà més tard i et donarà un munt de petons".
A l'hora de sopar, tots dos estàvem menjant i de cop i volta el Pau va aixecar moooolt els seus braços. "Oh, que m'estimes així de gran?". I ell va i diu: "Papa!", i es queda amb els braços ben amunt, tot content!
Em va quedar claríssim el missatge. Li vaig prometre que li donaria el seu encàrrec al pare de seguida que arribés.

A la nit, quan el Pau ja dormia i el pare era a casa, li vaig explicar el que m'havia dit. Aquella nit el pare va haver de dormir el sofà. No hi cabia dins ell mateix, i és clar, tampoc passava per les portes per arribar fins al llit. Sol, al sofà, però amb un somriure d'orella a orella.

Fracàs de mare, èxit de iaia

S’acosta el Carnestoltes, i decideixo disfressar el Pau de pollet. No és original, però me l’imagino tan bufó!!  I com que em fa il·lusió fer-li jo mateixa la disfressa, penso que serà factible.

La iaia, que efectivament em coneix com si m’hagués parit (aquest és el cas), s’ofereix un parell de setmanes de Carnestoltes abans a cosir-la, però m’hi nego rotundament. Només faltaria!! Així li estalvio feina, i a més, a mi em fa tanta il·lusió!

Però s’acosta el moment d’enfrontar-me a la tela groga i peluda que he comprat. Evidentment no tinc cap patró. Me l’invento, amb la jaqueta del nen, que pugui portar-la sota, que no tingui fred. La retallo. Provo de cosir-la. Començo a posar-me de mal humor. No me’n surto. Veig que em quedarà com una merda. Decideixo eliminar les mànigues i compro una samarreta groga, de dues o tres talles més, per poder-lo embotir de roba i que no passi fred. Així, sense mànigues serà més fàcil de cosir-la. A veure si ara me’n surto... Doncs no. Ara ja estic de molt mal humor. Està quedant com una merda.

Voler que el meu fill no faci el ridícul pot més que el meu orgull. Demano ajuda a la iaia. Al final li toca cosir la disfressa i amb presses, que només falten dos dies pel Carnestoltes. Aquí teniu una foto del resultat. Gràcies iaia, ens has salvat!

L’any que ve amenaço amb tornar-ho a intentar. Si m’he de rendir intentaré fer-ho amb més temps, que la iaia és una dona molt ocupada!

Com hem arribat fins aquí

El Pau ja té 1 any i 4 mesos. Vam tenir un bebé una mica ploraner, que no sabia ni mamar i que feia 15 caques al dia, però com per art de màgia i molt ràpidament (massa, potser!), s’ha convertit en un nen rialler, teta-addicte i que fa una sola caca al dia, però quina caca!

I nosaltres hem passat de sentir que de cop i volta havíem portar un petit intrús a casa, a no poder imaginar-nos la vida sense ell.

Cada dia és una sorpresa, cada dia aprèn coses noves, i... cada dia s'enfila més amunt. El nyanyo que porta al mig del front i que no marxa des de fa dos mesos n'és una prova irrefutable!