El despertador

El nostre bonic despertador

Ens encanta el nostre nou despertador. És tovet, fa bona olor i somriu d'orella a orella. El soroll del despertador és, si més no, curiós. Dos pets. Aquesta és la senyal irrefutable que ja ens podem anar despertant perquè no hi ha manera possible d'allargar una miqueta més el son. Prrrr.... Prrrrr.... I penses: "merda!". Bé, en aquest cas no és merda, es queda en dos simples peterronets. Però s'ha acabat la nit per avui.

El problema del nostre despertador és que no es pot programar. I com que no en tenim garantia, doncs apa, ni tan sols pots anar a queixar-te a ningú. A les set en punt: prrr... prrr.... De dilluns a diumenge. Laborables i festius. Estiu i hivern. Sempre, sempre, sempre.

Fins aquí, tot bé. Però és clar, ara, que ja sóm a octubre i s'acosta el canvi d'hora, el nostre despertador s'ha despistat, i els dos pets arriben a quarts de sis. QUARTS DE SIS!!! (cara de terror, espant, tensió). I el dia es fa llaaaaaarg, molt llaaaaarg... i cansaaaaat, molt cansaaaaaat. Perquè és clar, amb el primer fill encara pots arreplegar alguna migdiada. Però amb el segon... això és més complicat que aconseguir la independència de Catalunya!

I sí, veiem amb evident horror com s'acosta el temut canvi d'hora. I ens preguntem amb esglai: "els dos peterrets sonaran a quarts de cinc???"

Ara veig que ens ho hem de mirar amb optimisme. Les coses sempre poden ser pitjors. Avui els pets han sonat a les cinc. Això ja no fa cap mena de gràcia. Fins i tot encara que el despertador et somrigui. Així, que Aina, bonica... si vols que els teus pares et durin uns quants anyets... ja saps què toca, eh! Nosaltres prometem que mai més remugarem quan et despertis a les set. Al contrari! És una fantàstica hora per aixecar-se, encara que sigui diumenge!! Però a les cinc, noooo....

A veure si una súplica desesperada funciona. Ara si que no vull ni pensar si seguim amb aquests horaris quan canviin l'hora... Deixem-ho estar, que més val no preocupar-se abans d'hora. Ja tindrem temps quan arribi el moment.

Uf, i tant que tindrem temps. Des de les quatre del matí...

Senyores que...

Tal i com existeixen al Facebook grups que s'anomenen: "Senyores que es tapen el cap amb una bossa de plàstic quan plou" i "Senyores que queden per anar a caminar juntes", jo proposaria un grup que es podria dir: "Senyores que diuen piropos als bebés mentre els germanets grans se les miren amb ulls de gos abandonat". I per desgràcia, no és un grup poc nombrós.

Tu t'ho treballes a casa teva. Fas moooolt cas al germà gran i poquet al petit, cantes les excel·lències de ser un nen gran i magnifiques els desavantatges de ser un bebé petit, instrueixes a la família, als amics... En fi, t'hi esforces. T'hi esforces molt. I per què? Doncs per sortir al carrer i que a la primera cantonada se't planti davant una d'aquestes "senyores que..." i comenci a dir: "Oh, quina coseta tan bonica, i que petitona que és!! Fixa't tu si n'és de preciosa aquesta menudeta, i com se'ls arriba a estimar, oi? Caram, quins ulls tan preciosos que té... i aquestes manetes tan remenudetes!! Enhorabona, eh, noia, quina filla més bonica!!!".  I tu, que tot això ja ho saps, que no t'han de convèncer pas que la teva filla és la més bufona del món, que ho saps des del primer moment que la vas veure, doncs et vas posant en tensió, et vas garratibant al mateix ritme que aquesta "senyora que..." va parlant, i mires de reüll el teu fill gran, una mica per veure com reacciona, però sobretot perquè la "senyora que..." se'n adoni que aquesta preciositat, aquest angelet caigut del cel, té un germà!!!! Collons!!! I que no és ni una mica menys bonic, preciós, i ben fet que la seva germana. L'únic que ja no té un mes, o dos, o sis, sinó que ja ha fet dos anys i mig. Perquè em sembla que aquestes "senyores que..." els hi agradaria dissecar els nens el dia del seu primer aniversari, així podrien seguir sent rebonics per sempre més. Perquè es veu que quan aprenen a córrer i a parlar perden totes les bones qualitats.

En fi... Arribats a aquest punt la "senyora que..." s'adona de l'existència del germà. I aquí hi ha diverses opcions:

Opció A: La hipocresia. "Oh, però aquest nen també n'és molt de maco. Més maco encara!! I que gran!!". Fatal. Els nens, que són tot innocència i sinceritat, també en saben de detectar la hipocresia. Potser no li saben posar nom, però s'adonen que allò no és bo...

Opció B:  De peus a la galleda (encara una mica més...). "Oh, que és la teva germaneta? Que maca que és, oi? Quina germaneta tan bonica que tens". Fatal, també. Simplement canvia la forma de tirar les floretes. Però si abans no calia convèncer a la mare, ara tampoc cal convèncer el germà. Ja ho sap ell, que la germana és bonica!! I ja la cuida!! Què vols que respongui? "Si senyora, és preciosa, però ja veurà ja quan faci dos anys!! Caminarà!! I correrà!! I parlarà!! I ningú ja no li dirà res de bonic...".

Opció C: Marxar amb la major dignitat possible i la propera vegada tenir una mica més de vista. Però em temo que això no passa sovint.

I quan la senyora ha marxat, allà et quedes tu, amb els teus dos fills, però un d'ells una mica més tristot.

Estrena de germans

El Pau i l'Aina ja fa més de 2 mesos que s'han estrenat com a germans. L'Aina ha arribat a la família amb força, i de seguida ens ha desbancat, tant al pare com a la mare.

El Pau va venir amb moltíssima il·lusió a conèixer-la a l'Hospital. Li va portar un dibuix, unes flors que va collir pel camí, i un munt de carícies i petons, presagi del que vindria les següents setmanes... A casa, tot ha anat força bé. L'Aina és molt dormilega, i a l'inici, cada cop que es despertava era una festa: “S'ha despertat, s'ha despertat!!” cridava el Pau tot feliç. I seguidament: “Vull agafar l'Aina, vull tocar l'Aina... Hola Ainita!!! Popipa!!! Popipa!!! Perquè plora???”. A vegades aquests despertars tant entusiasmats no acaben de convèncer a l'Aina.

El Pau despertant a l'Aina

I si l'Aina plora lluny del Pau, de seguida li troba el motiu. “Perquè plora?? Vol estar amb mi!! Ja vinc Aina, ara vinc!!”. I cap allà que va...

Però és evident que la novetat també ha comportat algun petit fred de peus... Durant la primera setmana, a estones teniem dos bebés. L'Aina, evidentment, i el Pau... La seva forma de fer-se el bebé era obrir la boca i quedar-se ben quiet. I això ho interpretàvem com un: “Vull mimos!!”. Com que era la seva manera de treure tots els neguits de l'arribada de la germaneta, doncs mira, ja ens estava bé. Millor això que no pas fotre-li un clatellot a l'Aina... Però com amb tot, hi ha moments i moments per fer-se el bebé. El millor dia va arribar quan van venir a visitar-nos uns tiets i cosines a casa. Quan van arribar, al Pau li va agafar un atac de vergonya, es va agafar fort a les meves cames i va amagar el seu cap a dins el meu cul (és l'alçada que li toca​). I l'Aina, que gairebé mai plora, s'acabava de despertar afamada. Així que amb passets de geisha, perquè el Pau s'arrapava fort a mi, i amb l'Aina plorant, vam desfilar penosament fins al sofà, seguits de les visites. Per si no n'hi havia prou, a la gossa li va agafar un rampell de simpatia i va començar a bordar-los sense parar... Quin panorama... Pensava que ja haviem acabat el número, però faltava el millor: el Pau fent el bebé. Ja el vaig veure venir... Obre la boca, es queda quiet, mirada perduda, i apa, allà tirat al terra amb aquestes pintes.... I els tiets i cosines vinga dir-li cosetes i ell ni cas, fent-se el bebé. I l'Aina zampant de la teta. I jo... “no, si el Pau és molt xerraire, eh!, és molt simpàtic, fa moltes bromes... Ara li ha agafat vergonya, saps?” Osti, tu, que penós és intentar justificar un fill mentre fa un paper galdós com aquest... I no va dir res en tota l'estona que van estar allà. Només al final, va dir: “Vull un brioix”. Mira, ja era hora de dinar i el pobre tenia gana... Almenys van poder comprovar que no era mut.

Dies després em vaig preocupar una mica. Això de fer-se el bebé ja no em feia cap gràcia. Fruit de l'observació, el Pau va aprendre a millorar la tècnica. Ara també tancava les mans, les movia una mica, i feia un sorollet: “aaaghh, aaaaghhh...” imitant el rondinar d'un bebé. 

Afortunadament, sembla que això ha anat quedant enrere, però seguim mantenint la il·lusió, les ganes d'agafar-la, de donar-li joguines (de moment hem aconseguit pactar que només li pot donar les “tovetes”), de cantar-li cançons i de ballar amb ella el Gegant del Pi. I ara que l'Aina ja comença a somriure i a riure una mica, sembla que encara li agrada més. “Ha rigut, mama!!”. I jo també somric...

Anem de part!!

Ser pare no és fàcil, i ser un pare que va de part, tampoc. Si, és cert, sé que no pateixen contraccions, no tenen dolor, però tampoc gaudeixen tant d’aquest moment. Són ignorats a l’hospital, on no tenen ni veu ni vot, i a sobre tractats com el camàlic que s’encarrega de portar les maletes. A vegades sembla que aquí acabi la seva funció. Així que va per tu, Pedro... m’intento posar al teu lloc (tard, però seria demanar massa que ho hagués fet durant el part!).

Dijous 23 de febrer (falten 10 dies per sortir de comptes)

17. 30h. Que et truquin a la feina i et diguin “Tinc contraccions cada 5 minuts” deu fer posar nerviós. Vist en perspectiva, li he de donar la raó al meu home. I que a sobre et diguin: “Bah, però segur que és una falsa alarma, que fa poca estona que estic així, segur que paren... espera’t mitja horeta més i et dic a veure com vaig”. Això ja deu ser per cagar-s’hi. Queda-t’hi tu fent feina amb aquest estat!!

17.35h. El pare (i tornem a recalcar-ho, vist en perspectiva!), decideix no esperar més. I truca: “Com vas?”. A veure, tenint en compte que només han passat 5 minuts, doncs sí, n’he tingut una altra, de contracció. I com passa a vegades, no et fa cas i decideix marxar cagant llets de la feina i venir cap a casa, pel que pugui passar...

Fins a les 18.30, més o menys: El trajecte que normalment tarda 20 o 25 minuts a fer, es converteix en gairebé una hora. Sortida d’escoles, cotxes per tot arreu, problemes per aparcar... I els nervis van en augment.

18.30h. Per fi a casa!! I com van les contraccions?? Cada 4 o 3 minuts!!! Més nervis!!! Està tot a punt??? Sí, només falta agafar un parell de coses. I entre contracció i contracció, t’encarreguen que agafis l’assecador, la càmera de fotos, el carregador del mòbil... Sembla fàcil, oi? Doncs a vegades no ho és tant... “Concentra’t Pedro, o no m’ajudes gaire!! Va, no estiguis nerviós, que sinó m’hi poso jo!!”.

18.35h. Tot a punt. Marxem?? “Espera’t, que em dutxo” . I les contraccions?? “Cada 3 minuts, però potser amb l’aigua calenta paren una mica...” Si, vist en perspectiva és per posar-s’hi molt nerviós. “Tu vine amb mi, i vas contant minuts”. I apa, cada 3, 3, 2, 3... “He dit 2 minuts?? Truco a un taxi ja. Vés-te eixugant!!”. A vegades una mica d’autoritat fa falta. Dos minuts ja és per anar-se posant molt i molt nerviós...

18.40h. Ja ve el taxi. “M’han donat l’enhorabona”. “Què els hi has dit, que anàvem de part??”. “Sí, clar, que no tardin mitja hora, ara!!”. Doncs apa, ja marxem de casa, amb les primeres felicitacions fetes.

18.50h. Al taxi, camí de l’hospital. Els nervis no baixen. Contraccions cada dos minuts. “Estaràs més tranquil quan siguem a l’hospital??”. “Sí" (i un gran sospir...). Ja arribem, ja arribem!!!

A partir d’aquí, fem els papers d’accés a urgències, pugem a la planta de parts i al arribar va i diu: “S’ha posat de part!”. Jo, en aquell moment, li hagués fotut una patada a l’espinilla. Com se li acudeix arribar i dir s’ha posat de part... i si és una falsa alarma, i si ens fan tornar a casa?? Total, només porto un parell d’hores de contraccions seguides... (D’acord, vist en perspectiva, reconec que potser estava massa tranquil·la... però jo estava convençuda que el part es retardaria uns dies, no que se’n avançaria 10!!).

19.15h. La llevadora m’examina i... uaaaauuuu!!! Estic de 8 centímetres!!! (per qui no ho sàpiga, s’ha d’arribar a deu, la cosa ja està molt a punt!!). “Diga-li al meu home, que estarà content!!”. I per dins penso, i sabrà que s’ha d’afanyar a anar a fer els papers per tenir l’habitació i deixar les maletes. O es perdrà el naixement! I ell, pobre, ràpid, ràpid, a fer-ho tot...

I aquí ja perdo la noció del temps. Però en total només va durar una hora i mitja més. Potser els pares pensen que no fan res durant el part, però s’equivoquen!! Gràcies Pedro per estar allà. Per tenir-te prou confiança com per dir-te mentre em feies massatgets a l’esquena “Només pressió! Sense moure! Calor!!”. Sempre tan diplomàtica. O de tenir por de no aguantar el dolor d’un part natural, i saber que tu confiaves en mi. Per haver-te pogut clavar el cap a la panxa amb molta força a cada contracció. Per apretar-te els braços, les mans. Sé que tu no ho vas captar en aquell moment, però vaig fer-te un petó a la panxa, després d’una de les apretades de cap, que servia per agrair-te tot això. Era subtil, difícil de captar, ho sé. En aquell moment, és tot el que vaig poder fer...

20.42h. I per fi, va néixer l’Aina. Em quedo amb la seva frase... “A partir d’ara no em diguis que no tens força. Després de veure’t fer això, ja sé que fins i tot et pots posar a treballar fent mudances!”.



El papa, amb la feina feta!



Embaràs 1, embaràs 2

Res a veure entre el primer i el segon. Res de res. Aquí algunes diferències:

Panxota de 7 mesos

El descans: Durant el primer embaràs, descanses, dorms, quan sents una petita molèstia, de pet al sofà, a descansar més. El teu home et cuida, no et deixa fer res. És una meravella. En canvi, durant el segon: això és la guerra!! No descanses ni el que necessitaries sense estar embarassada, jugues a tirar-te per terra, a córrer pel parc, a amagar-te i a perseguir-te, t’ajups a recollir mil coses del terra, puges a coll 15 quilos de nen, no dorms ni una mica més del que dorm el teu fill (interrupcions nocturnes incloses), i quan trobes algú que es quedi el nen una estoneta aprofites per avançar feina a casa, que sempre fa falta. I el teu home t’intenta cuidar, però tenint en compte que porta el doble d’ulleres que tu, ja ni t’atreveixes a dir “uf, que cansada que estic avui!”.

L’alimentació: En el primer, cuides tots els detalls. Verdures, fruites, la carn ben feta, els embotits ni tocar-los que resulta que tens això de la toxoplasmosi, i el teu home, en aquest afany de cuidar-te tan i tan, et prepara sucs de taronja perquè et puguis prendre la pastilla del ferro i l’absorbeixis millor. En el segon: menges el què menja el teu fill: macarrons amb tomàquet, col-i-flor amb beixamel, arròs a la cubana... I els sucs de taronja natural ni els olores en tots aquests mesos... i es clar, els quilos van pujant... Esperem que “el règim de la teta” sigui tan efectiu com la primera vegada i em tornin a deixar xuclada!

Les cremetes: Durant el primer embaràs, t’informes dels millors productes, i et dediques amb cos i ànima a cuidar aquesta panxeta que es va convertint en panxota. Dos cops al dia et poses la crema antiestries, l’escampes lentament, per tota la panxa, mirant-te el melic, gaudint del moment i pensant en aquest bebè que creix a dins. Es converteix en un ritual fixe i sagrat que t’acompanya durant tot l’embaràs. En el segon, la cosa canvia. Si te’n poses tres cops a la setmana, és tot un èxit. I de massatget suau, res de res. Te la poses ràpid, ben ràpid, pensant com pot ser que la crema trigui tant a ser absorbida, que amb el què ha avançat el món com pot ser que ningú s’hagi dedicat a millorar aquest producte. I surts corrent, amb la panxa encara enganxosa, a fer mil coses més.

El contacte amb el bebè: La mare primerenca, rep amb gran emoció la primera patadeta que nota a la panxa. És un moment tan esperat, s’inicia així el contacte amb el teu bebè. I el futur pare, boig d’il·lusió, pot estar estona i estona amb la mà posada a la panxa, esperant amb infinita paciència notar una d’aquestes patadetes. Quan ja es noten més i són molt freqüents, cap del dos perd les ganes de seguir notant-les, i passeu moltes estones tocant la panxa, i al·lucinant de com pot picar tan fort i com es pot moure tant. En el segon, un dia dius: “Ja l’he notat!”, i aquesta vegada, el món no es para. Que estrany...

Preparant les coses del bebè: Amb el primer després de la primera eco ja et deixes anar. Que si compro  un pijamet molt mono, o fixa’t tu quin jerseiet tan bufó... I una mica més tard, ja ho prepares tot amb ganes: l’habitació, el llitet, els llençols, la roba, la canastilla, que no et falti res per l’hora del bany, a veure quin sabó és més suau per aquesta pell tan dolceta que tindrà... Necessitem una hamaqueta? I el cotxet! Estudies les marques i models de cotxets, el montes, el desmontes, el proves, t’imagines passejant pel carrer... Aix, que lentes passen les setmanes. Quan arriba el segon... les setmanes passen volant. No te n’has adonat i ja estàs de 7 mesos. No has preparat absolutament res. I penses, potser que m’hi posi. Però un parell o tres de setmanes més tornen a passar rapidíssimes, i encara no has tingut temps de res. Estàs casi de 8, i et dius, com a mínim la canastilla! La resta ja anirem fent...

Preparació al part: En el meu cas, vaig intentar llegir, informar-me, anar als cursos de prepart, feia yoga a un centre, i cada dia una estona a casa, em posava música relaxant... bé, una meravella. Esperant el moment. Ara tot ha canviat una miqueta... Fer yoga sí, però un cop a la setmana i gràcies. Llegir faig el que puc, però ara, el que realment preocupa de la preparació al part no és com passaràs el part, sinó: Com estarà el meu fill gran? Com suportarà els dies en que jo hauré d’estar a l’hospital? Em trobarà a faltar molt? Estarà trist? I quan tornem a casa??? Això ara amoïna molt més que si les contraccions seran fortes i intenses o si el part durarà poc o molt...

Però crec, que tant en el primer com en el segon, hi ha una cosa que no canvia. El patiment. Si durant l’embaràs tens algun ensurt, pateixes, pateixes i pateixes de mala manera! I crec que això seguiria passant en el tercer, el quart o el dotzè!! Fills petits, potser no tenim gaire temps de pensar en vosaltres mentre creixeu a la panxa, però ja us estimem! I com a bons pares, som pares patidors des d’abans que hagueu nascut!! Per això si que tenim temps!

Petites converses

Pel sant de l’avi:
MAMA: Pau, avui és el sant de l’avi. Vols que li fem un regal?
PAU: Sí! A gal!! Avi Abiel!!
MAMA: I què li podríem regalar?
PAU: Un cotxe!!
MAMA: Un cotxe? Ah, molt bé!
PAU: (molt entusiasmat). I... i... i... un volant!!
MAMA: Un volant? Per conduir el cotxe?
PAU: Sí, un cotxe i un volant!
MAMA: I tu creus que li agradarà aquest regal a l’avi?
PAU: Sí. Molt, molt!
I això li vam regalar, un dibuix d’un cotxe i un volant, pintat pel Pau.

Dies més tard, per l’aniversari de la iaia:
MAMA: Que li farem un regal a la iaia? És el seu aniversari.
PAU: Sí, un pàrquing!
És clar, així podran jugar amb el cotxe i el volant de l’avi... Al final li vam fer un dibuix amb sal pintada. També li va agradar!

Deixant el cotxe mal aparcat:
MAMA: Pau, ara hem de pujar molt ràpid a casa a agafar una cosa i tornem a baixar de seguida, que si ve la policia ens posarà una multa!
PAU: Pussulia, no!! Que no vingui a pussulia!!

Al seu llit, intentant adormir-lo:


El Pau, amb el Nico i el Cal

 PAU: Mamiiiii... vui baixaaaaaar...
MAMA: No Pau, ara no baixarem del llit, ja és tard i hem d'anar a dormir.
PAU: Noooo... dormir no.... vui baixaaaar...
MAMA: Ara no baixarem. Va, estira't bé amb el Nico i amb el Cal, que tenen molta soneta.
PAU (parlant amb el Cal): Soneta no, Cal! Baixarem! Sí, ara baixarem. (L'agafa pel cap i el fa caminar en direcció al trosset de llit lliure de barana. I dirigint-se a mi). Mama, a Cal no vol dormir. Cal, baixarem, sí, ara baixem!
Fantàstic, ninos i fill s'alien per no dormir... que no ens passi res!!

A la guarderia, mirant uns dibuixos de peus:
PAU: Foot, foot de peus!!
La nova generació puja molt preparada!! Ja sap més anglès que sa mare...

Tres dies abans de fer dos anys:
MAMA: Prepararem un pastís i bufaràs dues espelmes! I hauràs de demanar un desig! Saps què és un desig? Vols que t’ho expliqui?
PAU: Sí.
MAMA: És una cosa molt bona, molt bona que vols que passi. Com per exemple... jugar tot el dia amb el papa i la mama! O anar d’excursió amb la teva cosina!  A veure, tu quin desig tens?
PAU (s’ho pensa una mica i diu ben decidit): Un pebrot!!
Ara no sé si embolicar-li un pebrot i regalar-li per l’aniversari... J

Benvinguts als terribles dos!

Els terribles dos anys. Vaig començar a sentir aquesta expressió fa uns mesos, i començo a intuir a què es refereix... tot i que em sembla que de moment hi estem entrant de puntetes (i toco fusta i tot el que pugui tocar que funcioni).

Fer-li una foto hagués estat una provocació!! Encara s'hagués enfadat més!
Però era una barreja de tot aquest desconsol
Fotos de Jill Greenberg
http://www.jillgreenberg.com/Fine-art/photos/end-times#/

Vam entrar-hi així de cop i volta, no és que ell tingués la consideració d’avisar-nos. Un dia, sense previ avís, quan acabàvem de sopar, em va fer una santíssima marranada de mitja hora, plorant com un desesperat. Encara avui no sé perquè plorava. Vaig anar provant estratègies. Primer, intentar esbrinar el motiu del seu gran disgust. Impossible. Després, intentar-lo consolar. Encara més impossible, no volia ni que m’hi acostés. A continuació, donar-li una mica d’aire, quedant-m’hi a prop però sense estar-hi a sobre. Tampoc. Llavors semblava dolgut perquè no intentava consolar-lo. I així anar fent intents d’apropar-me a la bèstia, perquè us juro que en aquell moment es va convertir en una bestiota incontrolada. I tot això assegut a la trona, perquè cada cop que intentava treure’l es posava rígid com una barra d’acer i no hi havia qui el tragués d’allà.  Com que la situació no es calmava ni avançava, al final li vaig dir ben seria que el trauria de la trona, i amb totes les meves forces, vaig aconseguir arrancar-lo d’allà sense que es fes mal. Ufff... I ara, segon capítol de la marranada, a la seva habitació. Me’l vaig assentar a sobre, però ell no volia que el toqués. Ni que el deixés. Així que havia d’estar amb els braços oberts, per no tocar-lo gens, deixant que ell es consolés al seu ritme sobre meu. Una bona estona més de plors. Al final li vaig dir, “oh, mira qui hi ha allà, el Patufet!”. I va parar. Sí, va parar! Es va girar per mirar la porta de la seva habitació, i llavors vaig aprofitar aquell preuat moment de silenci per començar a explicar-li el conte. Al cap d’un parell de minuts fins i tot reia!! Va ser com tocar una tecla màgica. Lo fotut és endevinar on és la tecla i quin és el moment exacte per tocar-la, perquè si t’equivoqués per uns segons, no funciona i només provoques més i més plors...

Un parell de dies més tard, va tornar a regalar-me una altra marranada d’aquestes tan fantàstiques, tan ben elaborades. Un altre cop mitja horeta de desconsol. Aquesta vegada, tampoc vaig aconseguir esbrinar què li passava, i el procés va ser pràcticament igual. Rebuig, ràbia i indignació cap a qualsevol moviment que jo intentava fer. I així durant una bona estona. Al final, com l’altra vegada, va acabar a sobre meu, plorant amb més força si jo intentava tocar-lo, i per tant m’havia de tornar a col·locar amb els braços oberts, separats, perquè ell comprovés que no intentava acostar-m’hi més del compte...

En fi, una meravella, aquesta entrada als terribles dos. De moment, agraeixo molt que només me’n ha fet dues, i sempre en la intimitat de la nostra casa. El dia que me’n faci alguna d’aquestes al mig del carrer segur que patiré més.

Però hi ha una expressió, per definir aquesta bonica fase, que encara m’ha fet més por: la primera adolescència!! Ai, quina por!!