El Pau i l'Aina ja fa més
de 2 mesos que s'han estrenat com a germans. L'Aina ha arribat a la
família amb força, i de seguida ens ha desbancat, tant al pare com
a la mare.
El Pau va venir amb
moltíssima il·lusió a conèixer-la a l'Hospital. Li va portar un
dibuix, unes flors que va collir pel camí, i un munt de carícies i
petons, presagi del que vindria les següents setmanes... A casa,
tot ha anat força bé. L'Aina és molt dormilega, i a l'inici, cada
cop que es despertava era una festa: “S'ha despertat, s'ha
despertat!!” cridava el Pau tot feliç. I seguidament: “Vull
agafar l'Aina, vull tocar l'Aina... Hola Ainita!!! Popipa!!!
Popipa!!! Perquè plora???”. A vegades aquests despertars tant
entusiasmats no acaben de convèncer a l'Aina.
 |
| El Pau despertant a l'Aina |
I si l'Aina plora lluny
del Pau, de seguida li troba el motiu. “Perquè plora?? Vol estar
amb mi!! Ja vinc Aina, ara vinc!!”. I cap allà que va...
Però és evident que la novetat també ha comportat
algun petit fred de peus... Durant la primera setmana, a estones
teniem dos bebés. L'Aina, evidentment, i el Pau... La seva forma de
fer-se el bebé era obrir la boca i quedar-se ben quiet. I això ho
interpretàvem com un: “Vull mimos!!”. Com que era la seva manera de treure tots els neguits de l'arribada de la germaneta, doncs mira,
ja ens estava bé. Millor això que no pas fotre-li un clatellot a
l'Aina... Però com amb tot, hi ha moments i moments per fer-se el
bebé. El millor dia va arribar quan van venir a visitar-nos uns
tiets i cosines a casa. Quan van arribar, al Pau li va agafar un atac
de vergonya, es va agafar fort a les meves cames i va amagar el seu
cap a dins el meu cul (és l'alçada que li toca). I l'Aina, que
gairebé mai plora, s'acabava de despertar afamada. Així que amb
passets de geisha, perquè el Pau s'arrapava fort a mi, i amb l'Aina
plorant, vam desfilar penosament fins al sofà, seguits de les
visites. Per si no n'hi havia prou, a la gossa li va agafar un
rampell de simpatia i va començar a bordar-los sense parar... Quin
panorama... Pensava que ja haviem acabat el número, però faltava el
millor: el Pau fent el bebé. Ja el vaig veure venir... Obre la boca,
es queda quiet, mirada perduda, i apa, allà tirat al terra amb
aquestes pintes.... I els tiets i cosines vinga dir-li cosetes i ell
ni cas, fent-se el bebé. I l'Aina zampant de la teta. I jo... “no,
si el Pau és molt xerraire, eh!, és molt simpàtic, fa moltes
bromes... Ara li ha agafat vergonya, saps?” Osti, tu, que penós és
intentar justificar un fill mentre fa un paper galdós com aquest...
I no va dir res en tota l'estona que van estar allà. Només al
final, va dir: “Vull un brioix”. Mira, ja era hora de dinar i el
pobre tenia gana... Almenys van poder comprovar que no era mut.
Dies després em vaig preocupar una mica. Això de
fer-se el bebé ja no em feia cap gràcia. Fruit de l'observació, el
Pau va aprendre a millorar la tècnica. Ara també tancava les mans,
les movia una mica, i feia un sorollet: “aaaghh, aaaaghhh...”
imitant el rondinar d'un bebé.
Afortunadament, sembla que això ha
anat quedant enrere, però seguim mantenint la il·lusió, les ganes
d'agafar-la, de donar-li joguines (de moment hem aconseguit pactar
que només li pot donar les “tovetes”), de cantar-li cançons i
de ballar amb ella el Gegant del Pi. I ara que l'Aina ja comença a
somriure i a riure una mica, sembla que encara li agrada més. “Ha
rigut, mama!!”. I jo també somric...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada