Senyores que...

Tal i com existeixen al Facebook grups que s'anomenen: "Senyores que es tapen el cap amb una bossa de plàstic quan plou" i "Senyores que queden per anar a caminar juntes", jo proposaria un grup que es podria dir: "Senyores que diuen piropos als bebés mentre els germanets grans se les miren amb ulls de gos abandonat". I per desgràcia, no és un grup poc nombrós.

Tu t'ho treballes a casa teva. Fas moooolt cas al germà gran i poquet al petit, cantes les excel·lències de ser un nen gran i magnifiques els desavantatges de ser un bebé petit, instrueixes a la família, als amics... En fi, t'hi esforces. T'hi esforces molt. I per què? Doncs per sortir al carrer i que a la primera cantonada se't planti davant una d'aquestes "senyores que..." i comenci a dir: "Oh, quina coseta tan bonica, i que petitona que és!! Fixa't tu si n'és de preciosa aquesta menudeta, i com se'ls arriba a estimar, oi? Caram, quins ulls tan preciosos que té... i aquestes manetes tan remenudetes!! Enhorabona, eh, noia, quina filla més bonica!!!".  I tu, que tot això ja ho saps, que no t'han de convèncer pas que la teva filla és la més bufona del món, que ho saps des del primer moment que la vas veure, doncs et vas posant en tensió, et vas garratibant al mateix ritme que aquesta "senyora que..." va parlant, i mires de reüll el teu fill gran, una mica per veure com reacciona, però sobretot perquè la "senyora que..." se'n adoni que aquesta preciositat, aquest angelet caigut del cel, té un germà!!!! Collons!!! I que no és ni una mica menys bonic, preciós, i ben fet que la seva germana. L'únic que ja no té un mes, o dos, o sis, sinó que ja ha fet dos anys i mig. Perquè em sembla que aquestes "senyores que..." els hi agradaria dissecar els nens el dia del seu primer aniversari, així podrien seguir sent rebonics per sempre més. Perquè es veu que quan aprenen a córrer i a parlar perden totes les bones qualitats.

En fi... Arribats a aquest punt la "senyora que..." s'adona de l'existència del germà. I aquí hi ha diverses opcions:

Opció A: La hipocresia. "Oh, però aquest nen també n'és molt de maco. Més maco encara!! I que gran!!". Fatal. Els nens, que són tot innocència i sinceritat, també en saben de detectar la hipocresia. Potser no li saben posar nom, però s'adonen que allò no és bo...

Opció B:  De peus a la galleda (encara una mica més...). "Oh, que és la teva germaneta? Que maca que és, oi? Quina germaneta tan bonica que tens". Fatal, també. Simplement canvia la forma de tirar les floretes. Però si abans no calia convèncer a la mare, ara tampoc cal convèncer el germà. Ja ho sap ell, que la germana és bonica!! I ja la cuida!! Què vols que respongui? "Si senyora, és preciosa, però ja veurà ja quan faci dos anys!! Caminarà!! I correrà!! I parlarà!! I ningú ja no li dirà res de bonic...".

Opció C: Marxar amb la major dignitat possible i la propera vegada tenir una mica més de vista. Però em temo que això no passa sovint.

I quan la senyora ha marxat, allà et quedes tu, amb els teus dos fills, però un d'ells una mica més tristot.

Estrena de germans

El Pau i l'Aina ja fa més de 2 mesos que s'han estrenat com a germans. L'Aina ha arribat a la família amb força, i de seguida ens ha desbancat, tant al pare com a la mare.

El Pau va venir amb moltíssima il·lusió a conèixer-la a l'Hospital. Li va portar un dibuix, unes flors que va collir pel camí, i un munt de carícies i petons, presagi del que vindria les següents setmanes... A casa, tot ha anat força bé. L'Aina és molt dormilega, i a l'inici, cada cop que es despertava era una festa: “S'ha despertat, s'ha despertat!!” cridava el Pau tot feliç. I seguidament: “Vull agafar l'Aina, vull tocar l'Aina... Hola Ainita!!! Popipa!!! Popipa!!! Perquè plora???”. A vegades aquests despertars tant entusiasmats no acaben de convèncer a l'Aina.

El Pau despertant a l'Aina

I si l'Aina plora lluny del Pau, de seguida li troba el motiu. “Perquè plora?? Vol estar amb mi!! Ja vinc Aina, ara vinc!!”. I cap allà que va...

Però és evident que la novetat també ha comportat algun petit fred de peus... Durant la primera setmana, a estones teniem dos bebés. L'Aina, evidentment, i el Pau... La seva forma de fer-se el bebé era obrir la boca i quedar-se ben quiet. I això ho interpretàvem com un: “Vull mimos!!”. Com que era la seva manera de treure tots els neguits de l'arribada de la germaneta, doncs mira, ja ens estava bé. Millor això que no pas fotre-li un clatellot a l'Aina... Però com amb tot, hi ha moments i moments per fer-se el bebé. El millor dia va arribar quan van venir a visitar-nos uns tiets i cosines a casa. Quan van arribar, al Pau li va agafar un atac de vergonya, es va agafar fort a les meves cames i va amagar el seu cap a dins el meu cul (és l'alçada que li toca​). I l'Aina, que gairebé mai plora, s'acabava de despertar afamada. Així que amb passets de geisha, perquè el Pau s'arrapava fort a mi, i amb l'Aina plorant, vam desfilar penosament fins al sofà, seguits de les visites. Per si no n'hi havia prou, a la gossa li va agafar un rampell de simpatia i va començar a bordar-los sense parar... Quin panorama... Pensava que ja haviem acabat el número, però faltava el millor: el Pau fent el bebé. Ja el vaig veure venir... Obre la boca, es queda quiet, mirada perduda, i apa, allà tirat al terra amb aquestes pintes.... I els tiets i cosines vinga dir-li cosetes i ell ni cas, fent-se el bebé. I l'Aina zampant de la teta. I jo... “no, si el Pau és molt xerraire, eh!, és molt simpàtic, fa moltes bromes... Ara li ha agafat vergonya, saps?” Osti, tu, que penós és intentar justificar un fill mentre fa un paper galdós com aquest... I no va dir res en tota l'estona que van estar allà. Només al final, va dir: “Vull un brioix”. Mira, ja era hora de dinar i el pobre tenia gana... Almenys van poder comprovar que no era mut.

Dies després em vaig preocupar una mica. Això de fer-se el bebé ja no em feia cap gràcia. Fruit de l'observació, el Pau va aprendre a millorar la tècnica. Ara també tancava les mans, les movia una mica, i feia un sorollet: “aaaghh, aaaaghhh...” imitant el rondinar d'un bebé. 

Afortunadament, sembla que això ha anat quedant enrere, però seguim mantenint la il·lusió, les ganes d'agafar-la, de donar-li joguines (de moment hem aconseguit pactar que només li pot donar les “tovetes”), de cantar-li cançons i de ballar amb ella el Gegant del Pi. I ara que l'Aina ja comença a somriure i a riure una mica, sembla que encara li agrada més. “Ha rigut, mama!!”. I jo també somric...