Petites converses

Pel sant de l’avi:
MAMA: Pau, avui és el sant de l’avi. Vols que li fem un regal?
PAU: Sí! A gal!! Avi Abiel!!
MAMA: I què li podríem regalar?
PAU: Un cotxe!!
MAMA: Un cotxe? Ah, molt bé!
PAU: (molt entusiasmat). I... i... i... un volant!!
MAMA: Un volant? Per conduir el cotxe?
PAU: Sí, un cotxe i un volant!
MAMA: I tu creus que li agradarà aquest regal a l’avi?
PAU: Sí. Molt, molt!
I això li vam regalar, un dibuix d’un cotxe i un volant, pintat pel Pau.

Dies més tard, per l’aniversari de la iaia:
MAMA: Que li farem un regal a la iaia? És el seu aniversari.
PAU: Sí, un pàrquing!
És clar, així podran jugar amb el cotxe i el volant de l’avi... Al final li vam fer un dibuix amb sal pintada. També li va agradar!

Deixant el cotxe mal aparcat:
MAMA: Pau, ara hem de pujar molt ràpid a casa a agafar una cosa i tornem a baixar de seguida, que si ve la policia ens posarà una multa!
PAU: Pussulia, no!! Que no vingui a pussulia!!

Al seu llit, intentant adormir-lo:


El Pau, amb el Nico i el Cal

 PAU: Mamiiiii... vui baixaaaaaar...
MAMA: No Pau, ara no baixarem del llit, ja és tard i hem d'anar a dormir.
PAU: Noooo... dormir no.... vui baixaaaar...
MAMA: Ara no baixarem. Va, estira't bé amb el Nico i amb el Cal, que tenen molta soneta.
PAU (parlant amb el Cal): Soneta no, Cal! Baixarem! Sí, ara baixarem. (L'agafa pel cap i el fa caminar en direcció al trosset de llit lliure de barana. I dirigint-se a mi). Mama, a Cal no vol dormir. Cal, baixarem, sí, ara baixem!
Fantàstic, ninos i fill s'alien per no dormir... que no ens passi res!!

A la guarderia, mirant uns dibuixos de peus:
PAU: Foot, foot de peus!!
La nova generació puja molt preparada!! Ja sap més anglès que sa mare...

Tres dies abans de fer dos anys:
MAMA: Prepararem un pastís i bufaràs dues espelmes! I hauràs de demanar un desig! Saps què és un desig? Vols que t’ho expliqui?
PAU: Sí.
MAMA: És una cosa molt bona, molt bona que vols que passi. Com per exemple... jugar tot el dia amb el papa i la mama! O anar d’excursió amb la teva cosina!  A veure, tu quin desig tens?
PAU (s’ho pensa una mica i diu ben decidit): Un pebrot!!
Ara no sé si embolicar-li un pebrot i regalar-li per l’aniversari... J

Benvinguts als terribles dos!

Els terribles dos anys. Vaig començar a sentir aquesta expressió fa uns mesos, i començo a intuir a què es refereix... tot i que em sembla que de moment hi estem entrant de puntetes (i toco fusta i tot el que pugui tocar que funcioni).

Fer-li una foto hagués estat una provocació!! Encara s'hagués enfadat més!
Però era una barreja de tot aquest desconsol
Fotos de Jill Greenberg
http://www.jillgreenberg.com/Fine-art/photos/end-times#/

Vam entrar-hi així de cop i volta, no és que ell tingués la consideració d’avisar-nos. Un dia, sense previ avís, quan acabàvem de sopar, em va fer una santíssima marranada de mitja hora, plorant com un desesperat. Encara avui no sé perquè plorava. Vaig anar provant estratègies. Primer, intentar esbrinar el motiu del seu gran disgust. Impossible. Després, intentar-lo consolar. Encara més impossible, no volia ni que m’hi acostés. A continuació, donar-li una mica d’aire, quedant-m’hi a prop però sense estar-hi a sobre. Tampoc. Llavors semblava dolgut perquè no intentava consolar-lo. I així anar fent intents d’apropar-me a la bèstia, perquè us juro que en aquell moment es va convertir en una bestiota incontrolada. I tot això assegut a la trona, perquè cada cop que intentava treure’l es posava rígid com una barra d’acer i no hi havia qui el tragués d’allà.  Com que la situació no es calmava ni avançava, al final li vaig dir ben seria que el trauria de la trona, i amb totes les meves forces, vaig aconseguir arrancar-lo d’allà sense que es fes mal. Ufff... I ara, segon capítol de la marranada, a la seva habitació. Me’l vaig assentar a sobre, però ell no volia que el toqués. Ni que el deixés. Així que havia d’estar amb els braços oberts, per no tocar-lo gens, deixant que ell es consolés al seu ritme sobre meu. Una bona estona més de plors. Al final li vaig dir, “oh, mira qui hi ha allà, el Patufet!”. I va parar. Sí, va parar! Es va girar per mirar la porta de la seva habitació, i llavors vaig aprofitar aquell preuat moment de silenci per començar a explicar-li el conte. Al cap d’un parell de minuts fins i tot reia!! Va ser com tocar una tecla màgica. Lo fotut és endevinar on és la tecla i quin és el moment exacte per tocar-la, perquè si t’equivoqués per uns segons, no funciona i només provoques més i més plors...

Un parell de dies més tard, va tornar a regalar-me una altra marranada d’aquestes tan fantàstiques, tan ben elaborades. Un altre cop mitja horeta de desconsol. Aquesta vegada, tampoc vaig aconseguir esbrinar què li passava, i el procés va ser pràcticament igual. Rebuig, ràbia i indignació cap a qualsevol moviment que jo intentava fer. I així durant una bona estona. Al final, com l’altra vegada, va acabar a sobre meu, plorant amb més força si jo intentava tocar-lo, i per tant m’havia de tornar a col·locar amb els braços oberts, separats, perquè ell comprovés que no intentava acostar-m’hi més del compte...

En fi, una meravella, aquesta entrada als terribles dos. De moment, agraeixo molt que només me’n ha fet dues, i sempre en la intimitat de la nostra casa. El dia que me’n faci alguna d’aquestes al mig del carrer segur que patiré més.

Però hi ha una expressió, per definir aquesta bonica fase, que encara m’ha fet més por: la primera adolescència!! Ai, quina por!!

La balena

Juguem amb una pissarra a fer dibuixos i endevinar-los:

PAU: Una balena!!

I llavors l’esborra, però es deixa el trosset del sortidor d’aigua.

PARES: Ui, et falta un trosset per esborrar.

PAU: Ah, si, as cabells!!

PARES (ens aguantem el riure com podem i passem a fer un altre dibuix!)

Una germaneta pel Pau!

Ja és més que oficial. Estem esperant una germaneta pel Pau!! Tots estem molt contents amb la notícia, i de moment, el Pau també.

A l’inici de l’embaràs vam decidir esperar a què passés el primer trimestre abans d’explicar-li al Pau. Volíem assegurar-nos que tot anés bé. Però era difícil resistir-nos, i tant el pare per una banda, com jo per l’altre, dissimuladament i com qui no vol la cosa li preguntàvem de tant en tant: “Que t’agradaria tenir un germanet?”. Tot i que ell feia cara de no entendre massa cosa, o de passar del tema, de seguida ho va enganxar, i un dia ens va dir: “A bebè, panxa a mama!”. I nosaltres ens vam mirar amb mal dissimulada cara de sorpresa i posant veu d’estranyats vam dir: “Com ho sap??”. Aquí sí, vam confessar els nostres petits pecats... una mica per cada banda, una mica junts, li havíem anat dient, i és clar, el nen és petit, però no tonto!

Així que ara que el Pau ja sabia la notícia ens vam deixar anar, i ell de seguida va començar a reclamar tocar el bebè, fer petons a la panxa, a vegades hi posa cotxes a sobre perquè jugui una mica... està fet un germanàs!  I en aquells mesos, on encara dissimules davant la gent, de cop i volta em mirava i em deia: “mama, petó a panxa!”, i tant si estàvem tombats al llit, com a la cua de la peixateria o al bell mig de l’autobús m’havia de pujar una mica la samarreta perquè ell li fes un petonet.

Amb tot això, vam decidir que havia arribat l’hora de fer el destete definitiu. Perquè jo, amb dos alhora no m’hi veig! I ell n’estava molt de la teta. Així que aprofitant el final de les vacances, vam treure la teta, amb més tranquil·litat de la imaginada i un procés bastant dolç. Unes setmanes més tard, parlant del bebè, li vaig explicar que quan nasqués seria tant petitona que només podria menjar teta de la mama. Se li va posar una cara de gran il·lusió i va dir-me tot atabalat: “A a a a Pau amé!” (El Pau també!). Sort que encara queden uns mesos, a veure si se n’oblida una mica més, sinó ja tremolo! Ja podem cuinar els plats que més li agraden aquells dies, atipar-lo de macarrons, llenties, patates amb suc... Que es quedi ben retipot!!

Ara que ja sóc a la meitat de l’embaràs comencem a preparar-lo pels dies que jo hauré d’estar a l’hospital. Durant aquests mesos que falten es quedarà a dormir de tant en tant a casa els avis, perquè no se li faci tan estrany quan arribi el moment. I el pare ens ha portat un conte de la biblioteca que ens està ajudant molt. Es diu: “La Laura i la panxa de la mare”.

I explica amb uns dibuixos molt bonics el procés de l’embaràs: La Laura està molt contenta de tenir un germanet, però no li agrada que la mare ja no la pugui portar a coll, juga amb el pare quan la mare està molt cansada, i de cop i volta, un dia la porten a casa els avis perquè la mare ha d’anar a l’hospital. Ella plora perquè vol quedar-se amb la mare. I aquí arriba el moment culminant, el clímax de la història!! El Pau fa un somriure immens quan veu aquesta pàgina: la mare, molt contenta, abraça la Laura quan va a veure-la a l’hospital! I ell em mira, amb cara de molta alegria i emoció, i jo me’n aprofito i li ensenyo com són totes les abraçades i els petons que li fa la mare del conte. Que ja hagi nascut el germanet li és ben igual, al Pau el que li agrada és el retrobament. Se sent ben identificat amb el personatge!!

I així anem avançant poc a poc, amb la panxa cada dia més gran. Ah, i ja tenim nom per la nena. Es dirà Aina. A veure si tots dos són bons germans. Pau i Aina.