Va un noruec i diu... "mama?"

Fa uns dies, van venir un parella de Noruega, amics del meu home. Feia menys d’una hora que els coneixia i estàvem asseguts a una terrassa, quan em van preguntar: “I el nen, mama?”.

La pregunta em va sorprendre doblement. En primer lloc, el Pau ja té 19 mesos, i normalment em trobo amb comentaris de l’estil: “Però encara mama, aquest nen?”, “I fins quan ha de mamar? Potser que ho deixeu ja, no?”, només per posar-ne un parell d’exemples. Aquesta vegada, però, la pregunta era feta en un altre to. Senzillament això: “Pren pit el teu fill?”. Sí, en pren.

Però també em va sorprendre molt per una altra cosa. Qui m’ho va preguntar va ser l’home de la parella. Sembla una tonteria, però no ho és. Crec que mai, des que el Pau va néixer, un home (exceptuant la meva parella, és de justícia reconèixer-l’hi el suport en aquest tema) s’ha parat a preguntar-me sobre la lactància, com ho fem, com ho portem, o a reflexionar sobre els beneficis que té. I de cop em trobo a un noruec, de fet d’origen australià, però noruec des de fa uns anys, explicant-me que allà les dones solen alletar fins al voltant dels dos anys de les criatures. Doncs aquí, més aviat et miren malament quan veuen que alletes a un nen “tan” gran. I a l’explicar-li que aquí moltes mares deixen de donar el pit cap als 4 mesos (fi de la baixa maternal) o dels 6 mesos (fi del període recomanat de lactància exclusiva) es queda ben parat, i em diu tot convençut que li sembla massa poc, que la llet materna té molts beneficis, i tot un seguit de teories que jo també tinc ben apreses... Caram amb aquests noruecs!

És evident que les diferències entre la societat noruega i la catalana, o espanyola, són moltes. 16 setmanes de baixa laboral semblen ridícules al costat de les 42 setmanes amb el 100% del sou, o un any amb el 80% que tenen els noruecs... I així és lògic que a les mares d’aquí ens costi més mantenir i allargar la nostra lactància. Ningú ha dit que sigui fàcil. Però també ens cal canviar el xip. Encara que els polítics no ens ajuden ni ens ajudaran; de fet cada cop les ajudes són menys, amb la fantàstica excusa de la crisi. Som nosaltres, les mares, els pares, els qui creiem que lactància és important pels nostres fills hem de defensar-la i esforçar-nos per gaudir-la tant temps com sigui possible. O això o només ens queda agafar un vol i cap a Noruega a procrear!