Entrenant per Londres 2012

Per la Lídia i la Violeta, del Pessigolles, i la seva paciència!

Crec que el meu fill ha trobat un objectiu per la seva existència:  aconseguir la marca mínima per poder anar als Jocs Olímpics de Londres 2012. I sospito que la seva intenció es presentar-se a la modalitat atlètica de llançament de disc.

Ja fa dies que s’entrena. Plat que té a prop, plat que té enorme risc d’acabar al terra. I la llista de desastres comença a ser llarga. A casa els avis, un plat de sopa al terra, aconseguint molt bona marca pel diàmetre de la taca obtinguda. A casa nostra, un got de iogurt líquid, també amb excel·lent puntuació pel merder ocasionat. De gots d’aigua o de sucs ja n’hem perdut el compte, normalment els tira a sobre la taula, per poder jugar amb el líquid i fer dibuixos amb el dit.

I a la guarderia també ha començat a demostrar les seves fantàstiques habilitats. Va començar amb un suc, d’aquests de tetrabrick amb canyeta. Apretant fort va aconseguir vessar-lo tot sobre la taula i que regalimés cap al terra. I tots els nens passant-hi per sobre, tota la classe enganxifosa, plena de petjades de suc de préssec; i tots els nens divertint-se d’allò més fent dibuixos amb el suc per sobre la taula. Les mestres no estaven tant contentes, em sembla. Després d’esforçar-se  tant a organitzar activitats xulíssimes, i resulta que amb un nen una mica gamberro i amb un suc, ja s’ho munten sols!

Però els entrenaments a l’escoleta han anat a més. L’altre dia, a l’anar-lo a buscar, ens expliquen que havia tirat un plat de peix d’un nen que estava dinant. No està malament, segur que el Comitè Olímpic Internacional valorarà positivament aquesta nova marca. Però el petit atleta no s’atura i progressa ràpidament. La setmana següent va tirar no un, sinó dos plats de macarrons de nens que es queden a dinar. El primer sense previ avís, però el segon cridant a la mestra perquè pogués admirar el seu llançament. Si la mestra fos membre del COI ja li hauria donat el passaport cap a Londres. I ràpid!!

L’últim entrenament: ahir, a casa els avis. A mig berenar, agafa el got i el bolca sencer, admirant la caiguda lliure del suc de préssec. Aquesta vegada, el vaig agafar i el vaig fer seure al terra, a una distància prudencial de la taca, per ensenyar-li tota la feina que suposa recollir aquell merder: omplir d’aigua el cubell, fregar la taca, i que difícil és de deixar-ho tot ben net! Ell s’ho mirava amb molta atenció, ben quiet. Quan el terra va ser net, tot admirat per la feina feta es posa a aplaudir i diu: “béeee!!”. La iaia i jo ens vam veure obligades a  girar-nos i intentar riure sense que ell ens veiés...

Va un noruec i diu... "mama?"

Fa uns dies, van venir un parella de Noruega, amics del meu home. Feia menys d’una hora que els coneixia i estàvem asseguts a una terrassa, quan em van preguntar: “I el nen, mama?”.

La pregunta em va sorprendre doblement. En primer lloc, el Pau ja té 19 mesos, i normalment em trobo amb comentaris de l’estil: “Però encara mama, aquest nen?”, “I fins quan ha de mamar? Potser que ho deixeu ja, no?”, només per posar-ne un parell d’exemples. Aquesta vegada, però, la pregunta era feta en un altre to. Senzillament això: “Pren pit el teu fill?”. Sí, en pren.

Però també em va sorprendre molt per una altra cosa. Qui m’ho va preguntar va ser l’home de la parella. Sembla una tonteria, però no ho és. Crec que mai, des que el Pau va néixer, un home (exceptuant la meva parella, és de justícia reconèixer-l’hi el suport en aquest tema) s’ha parat a preguntar-me sobre la lactància, com ho fem, com ho portem, o a reflexionar sobre els beneficis que té. I de cop em trobo a un noruec, de fet d’origen australià, però noruec des de fa uns anys, explicant-me que allà les dones solen alletar fins al voltant dels dos anys de les criatures. Doncs aquí, més aviat et miren malament quan veuen que alletes a un nen “tan” gran. I a l’explicar-li que aquí moltes mares deixen de donar el pit cap als 4 mesos (fi de la baixa maternal) o dels 6 mesos (fi del període recomanat de lactància exclusiva) es queda ben parat, i em diu tot convençut que li sembla massa poc, que la llet materna té molts beneficis, i tot un seguit de teories que jo també tinc ben apreses... Caram amb aquests noruecs!

És evident que les diferències entre la societat noruega i la catalana, o espanyola, són moltes. 16 setmanes de baixa laboral semblen ridícules al costat de les 42 setmanes amb el 100% del sou, o un any amb el 80% que tenen els noruecs... I així és lògic que a les mares d’aquí ens costi més mantenir i allargar la nostra lactància. Ningú ha dit que sigui fàcil. Però també ens cal canviar el xip. Encara que els polítics no ens ajuden ni ens ajudaran; de fet cada cop les ajudes són menys, amb la fantàstica excusa de la crisi. Som nosaltres, les mares, els pares, els qui creiem que lactància és important pels nostres fills hem de defensar-la i esforçar-nos per gaudir-la tant temps com sigui possible. O això o només ens queda agafar un vol i cap a Noruega a procrear!

Amb un any i mig, i lligant!

Quan es comencen a enamorar, els nens? El meu, no sé si s’enamora però  tot just passa de l’any i mig i ja està desenvolupant unes tècniques sorprenents per lligar. Ens recorda molt a les aus que intenten aparellar-se, realment s'assembla molt al que fa aquest exemplar:

Li agraden les dones. Des de ben petit, sempre ha somrigut i s’ha mostrat més afable amb les senyores. En canvi, si un home gosava dir-li alguna coseta, acostumava a provocar uns brams desconsolats. Però amb l’arribada de l’estiu i la calor, s’ha desbocat. Les nenes de la seva edat li agraden, però es decanta amb molta més evidència per les adolescents o les dones  situades al voltant de la trentena. Aquestes són les seves preferides. Això sí, sempre són guapes. No té gens de mal gust, el petit.

L’altre dia, anàvem pel carrer i van passar un parell d’adolescents, texans curts, samarretes apretades. Ell es va aturar i descaradament les va mirar passar pel seu costat, i es va quedar amb la boca oberta, admirant-les . Sort que encara no sap parlar gaire, que sinó em sembla que els hi hagués dit alguna barbaritat... Al final li vaig dir “Va, home, camina, que ja tindràs temps d’aquí uns anys de mirar-te les noies”. Un home que havia vist l’escena es va posar riure.

I quan en troba una que li agrada, comença el seu ritual de festeig. La primera fase del ritual consisteix en intenta cridar l’atenció. Se la mira, li somriu, es passeja per davant seu, algunes vegades s’aixeca la samarreta i ensenya la panxa (deu pensar que la seva panxa és irresistible). Quan per fi aconsegueix que el mirin, normalment li somriuen amablement, i ell s’atabala,  comença a caminar enrere i cau de cul a terra. Però ràpidament es recupera, i comença la segona fase del ritual: la dansa nupcial. Es tira per terra, pica amb els peus, s’aixeca, torna a somriure a la seva enamorada, es torna a tirar per terra, i així durant una llarga estona.  Però cada vegada més a prop de la dona en qüestió. Normalment, l’escollida respon amb simpatia a aquesta exhibició. Un dia, una noia ens preguntava: “Carai, sempre està així de content?”. Sí, maca, sí, quan troba una tia bona, sí.



 
 

   Fase 2: la dansa nupcial



Fase 2: la dansa nupcial

 

I a vegades, quan la dansa funciona, aconsegueix arribar a la tercera fase del ritual: el contacte físic. Però això encara no ho domina gaire. L’altre dia, a la piscina, la dona el va acabar agafant en braços, però el Pau es va atabalar, i va preferir mantenir-se una distància prudencial.

El pitjor moment sol ser quan hi ha alguna interferència de la mama. Sí, jo entenc que no deu ser gens agradable esforçar-te tant per atraure la femella, i que a mitges vingui la teva mare i et digui que t’ha de canviar els bolquers... Entenc que deu ser una mica vergonyós. Però en fi, la vida és així de dura! I no es pot marxar de la piscina amb els bolquers mullats d’aigua.

Ahir, a la festa de fi de curs de la guarderia, de cop comença a tirar-se pel terra. I el meu home em diu: “Mira, ja comença el ritual”. Doncs sí, aquest cop s’havia fixat en una mare (guapa, per suposat) que estava fent fotos a la seva nena. Aquesta vegada no li van fer cas, només tenia ulls per la seva filla, i al cap de poqueta estona va desistir.

Només espero que amb els anys vagi polint la tècnica. Ara, fa molta gràcia veure’l a la platja despullat i ple de sorra com una croqueta intentant lligar, o a la piscina, vestit amb una tovallola de pop... però si d’aquí 15 anys fes el mateix, faria por!! Sort que és espavilat, i em sembla que amb els anys serà capaç de millorar la seva tècnica.