Digues avi!

El Pau cada dia parla més, diu un munt de paraules. Però n’hi ha hagut una que s’ha resistit estranyament, amb el consegüent patiment de l’afectat, l’avi.

L’avi tenia moltes ganes de veure com el seu nét li  deia avi. Va esperar pacientment mentre el Pau aprenia a dir mama, papa, i després iaia. Ell li deia: “Digues avi”, però el Pau es feia el dissimulat i ni ho intentava.

Poc a poc, el Pau va anar aprenent més paraules, moltes més! Pilota, poma, platja, sopa, estrella, lluna, sol,  ull, boca, i fins i tot avió, mira si s’assembla! Així que ja no tenia excusa. L’avi insistia: “Digues avi”. Però res, silenci.

Un dia em vaig trobar un amic de l’avi que al veure el Pau li va dir: “apa, que ja m’han dit que no vols dir avi, eh!! Ja m’ho ha dit, ja, que no hi ha manera!!”. Així que vaig decidir redoblar els esforços. I li deia: “A veure, Pau, digues estrella”. “Tella!”. “I cotxe?”. “Cote!”. “I avi?”. Silenci. Que tossut!! No ho vol dir!

Un dia, l’avi li pregunta: “Com em dic, jo?”, i ell tot convençut li contesta: “Pepe!”. Per qui no coneix l’avi, aclarir que es diu Gabriel, que no s’assembla en res a Pepe... I quan li dèiem: “On és el Pepe?” assenyalava l’avi tot convençut.

Per sort, l’etapa Pepe ha durat poc. Uns dies més tard, al vespre, l’avi preparava el sopar i nosaltres estàvem a punt de marxar cap a casa. El Pau, que aquella hora ja tenia força gana, va anar a demanar-li alguna coseta de menjar, i l’avi li va donar un trosset de botifarra d’ou. El va devorar. I mentre el posava al cotxet me’n demanava més. “Crida l’avi, que segur que ell te’n donarà més”. I aquest cop sí, va cridar com un boig: “Vi!! Vi!! Vi!!”. Així vam aconseguir desencallar la situació, amb un bon tros de botifarra d’ou.

I ara ja crida l’avi per tot arreu. A la que veu un home una mica calbet ja diu “Vi!, Vi!”. L'altre dia ens van venir a visitar per sorpresa, al vespre, i es va esverar molt de tant content. Després mentre intentava adormir-lo m'anava preguntant: "Vi?". I jo: "L'avi ja està dormint, ara dorm tu!! Si vols ja l'anirem a veure demà". "Tsiiiii!!". I ahir mentre li posava unes xancletes noves que li agraden molt i  que li he comprat per anar-nos a remullar, em va dir: “Vi”. I li pregunto: “L’avi? Que te les ha comprat l’avi aquestes xancletes?”. I tot convençut i content em diu: “Tsi!”. Apa, doncs ara resulta que l’avi s’emportarà tots els mèrits!

La sort de ser pare

Tenir un papa bibliotecari és una sort. I un home bibliotecari també. Sempre hi ha contes i llibres nous i interessants per casa. Et dóna moments tan bonics com que a última hora del dia, quan el nen dorm i el cansament s'atraveix a deixar-se veure amb tota la seva plenitud, et sorprenguin amb un llibre com aquest:

"Días de hijo", de Philip Waechter. Unes precioses il·lustracions que sintetitzen amb gran tendresa, humor i ironia, a través d'imatges quotidianes del dia a dia, els sentiments d'un pare cap al seu fill. Un pare que estima, cuida, ensenya i s'enamora cada dia més. Un pare com el del Pau. És un llibre deliciós.

Días de hijo. Philip Waechter. Lógez, 2010.

Días de hijo. Philip Waechter. Lógez, 2010.

Una mentida pel doctor

Quan vaig al pediatre sempre menteixo. Des que el nen era molt petit.
No ho faig per gust, sinó per mandra. Mandra d'haver de donar explicacions. Mandra d'haver d'escoltar discursos que volen fer-me creure que només hi ha una forma de criar, d'educar, d'alimentar, de dormir.

Sobretot menteixo en dos àmbits. La lactància i el dormir.

Pel que fa a la lactància, quan començavem a introduir l'alimentació complementària vaig haver de sentir-me dir: "Sobretot, que mengi, que ja saps que el pit no alimenta". I jo: "Sí, sí, si menja moooolt". No menjava ni una mica, encara. Ho intentavem, però no en volia. Així que a partir de llavors, sempre deia que menjava la mar de bé. I ara ja no menteixo, perquè ara menja molt i de tot.

Aquí teniu una petita mostra dels avenços que va anar fent amb el menjar.

Els nostres inicis fracassats

Intentant menjar arròs

 

Amb un gran domini de la tècnica de la cullera

 

Sobre el dormir, encara pitjor. Quina obsessió a preguntar si es desperta molt o poc. Doncs el Pau, mentre ha mamat de nit, molt sovint es despertava! A l'any i mig, hem retirat el pit de nit i ja dorm més hores seguides. Però ja fa molt temps que cada cop que pregunten si dorm bé, diem que sí, que molt bé. De fet només xumava una miqueta i seguia ben adormit. I si ens pregunten si dorm al seu llit, doncs... evidentment!! Ara, a callar que el seu llit també és el nostre.

 Un dia però, vaig anar al metge, per visitar-me a mi aquest cop. I em va enganxar amb la guàrdia baixa. La doctora em va preguntar si el nen dormia a la seva habitació i li vaig dir ben sincera que no, que dorm amb nosaltres. És que jo per mentir m'he de mentalitzar primer, sinó no em surt. Així que ja va engegar el discurs.

Però, ah! (com diria el Monegal) sorpresa!! Quan vaig comentar que creia que el tema del dormir era una opció personal-familiar, i no mèdica, que existeix una forma de dormir que es diu "collit", va i em diu que ella m'ho diu com a metge, que com a mare té una filla de 9 anys que encara dorm amb ells...



Això va despertar el meu interès. Quins motius mèdics existeixen per dir als pares com han de dormir els seus fills? Aquí ja es va embarbussar... "Doncs mira, maca, necessiten el seu espai, eh... un lloc per ells, mmm...". Veient que no em convencia em va deixar anar aquesta perla: "Jo t'ho dic perquè la meva filla em porta per on vol, i no has de deixar que et manipulin, que comencen per aquí i després no paren, els molt monstres!".

Doncs mira, que cadascú miri dins casa seva, i procuri educar-los de la millor forma que sàpiga. Jo ho intento cada dia. Segur que m'equivocaré en moltes coses, i moltes vegades, però si us plau, ja que els metges poden destinar pocs minuts de visita a cada nen, que els dediquin a mirar-los les orelles o la boca, veure d'on vé la febre o què fer amb el mal de panxa, i que ens deixin als pares fer de pares.