El carricoche

A la cua del CAP, esperant per recollir  un paper, portava el meu fill d’un any a la motxilla. Ell estava ben de tranquil i relaxat. Jo també. Però la senyora de darrera meu es veu que no. De seguida es va mostrar interessada per aquell mètode de transportar infants que li devia semblar tant primitiu. Va voler saber com carai col·locava el nen a la motxilla. La resposta, tot i que senzilla, no la va convèncer gens ni mica. Després es va preocupar amb insistència per la meva esquena. Li vaig intentar explicar que era força còmode, que repartia molt el pes, que el nen hi anava a gust. Però em seguia mirant desconfiada. I la cua del CAP no avançava!

L’acompanyava el seu fill de 7 o 8 anys. Vaig intentar canviar de tema. S’acostaven els Reis, i li vaig preguntar què havia demanat. "Un estanque", em va dir tot content. Ja estava a punt de dir-li: “¿Con peces, también?”, però la seva mare es va encarregar de puntualitzar que quan el nen deia “estanque” volia dir “tanque”. Ostres, m’havia semblat molt més original i divertit demanar un estanque.

Pensava que havia aconseguit defugir el tema de la motxilla, però la senyora va iniciar el segon assalt. “Porque el niño qué tiene, ¿dos años?” “Noooo, sólo uno senyora”, i vaig estar a punt d’ensenyar-li les corbes de creixement perquè veies que el nen no era gens grassonet, que sempre s’havia mogut entre uns percentils més aviat baixets. Que no es preocupés, pobre dona!

Però tot i això, va llençar la seva sentència: “Habrías ido mucho mejor con un carricoche”.

Doncs apa, ja està.

Un parell de dies més tard, esperàvem al pare davant la porta del pàrquing. Tornava a portar la motxilla. I allà la vaig veure venir, la senyora del carricoche i el nen de l’estanque. No em va saludar, però va mirar-me de dalt a baix, desaprovant el que tornava a veure.



El Pau, al seu cotxet



I deuen viure pel barri, perquè vaig tornar a trobar-la pocs dies després. Aquest cop però, el meu fill anava dignament assegut al seu cotxet. Ella em va mirar, i va inflar el pit, amb orgull. El seu fill, al passar pel costat em va disparar amb els dits. Pam, pam!! Touché!

A vegades m’agradaria tant que els Reis s’equivoquessin... Us imagineu aquell nen, passejant amb una barqueta i pescant peixets?

Cap a la independència

El Pau s’ha de fer gran, ha d’aprendre moltes coses per poder conquerir la seva pròpia independència. I ja ha començat a fer els primers passos.  Fins ara he procurat no perdre’m res: els primers somriures, donar-se la volta, gatejar, començar a menjar, les primeres paraules o les primeres passes.

Fins i tot si està amb els avis, sé què ha fet, a què ha jugat, si ha menjat molt o poc, si ha rigut o ha plorat. I si ha fet alguna gracieta nova, sempre li demanen que me l’ensenyi. Estic ben al dia de totes les seves conquestes.  

Però des que ha començat l’escoleta, doncs és clar, em quedo sense saber què fa durant tres llarguíssimes hores lluny dels seus pares estimats. I sí, quan el pare va a buscar-lo la mestra li explica alguna coseta, però no prou com per omplir tres hores. I a la seva agenda,  (sí, una agenda com d’executiu), hi posa: “avui hem pintat amb maduixes, i li ha agradat molt!” o bé “avui ha vingut el pare del Frederic a tocar la guitarra elèctrica, i no ha parat de ballar!”. I jo li pregunto cada dia com ha anat, si s’ho ha passat bé, i li dic: “què, has pintat amb maduixes, avui? Apa, que xulooooo!!”, però ell em mira, i com que encara no és gens expert en l’art de l’oratòria, doncs la conversa acaba aquí, i no puc aprofundir més en les seves noves habilitats. Així que m’adono que hi ha un munt de coses que el Pau deu haver après i jo no les sé.

L’altre dia, anàvem amb cotxe, i com que li agrada que li canti cançons, doncs apa, a cantar. En acabar la primera cançó va aplaudir amb entusiasme. I és clar, amb un públic tan entregat, em vaig disposar a treure tot el repertori. I de cop i volta...  mentre li cantava el “sol, solet” ell comença a fer un gest amb la mà, tocant-se el cap!! ...“posa’t la capa i el barret!!” Ostres tu!! Això no li havíem ensenyat nosaltres!! Ho ha après ell sol!!! Vaig quedar ben impressionada, que n’arriba a ser de llest! És que no es pot ser més espavilat!  

Amb aquest petit gest m’adono que el camí cap a la independència ha començat... només li falta aprendre a vestir-se, fer caca al vàter, baixar i pujar les escales sense caure, pelar patates, escriure e-mails, treure’s el carnet de conduir... serà un camí ben llarg.

I sort que serà llarg.