Hem iniciat la fase d’aprendre a fer pipis i caques a la gibrelleta. Els inicis mai són fàcils i ens hem trobat amb algunes dificultats. Per començar, necessitem desenredar la confusió entre el pipí i la caca. Caca: pudenta, de color marró, surt pel cul. Pipí: de color groc, líquid, surt pel penis. Però tot i aquestes classes avançades el Pau diu caca i resulta que té un pipí als bolquers, i quan diu pipí hi trobes una gran pasterada. I perdoneu per si dono massa detalls desagradables d’imaginar.
Vam passar força dies seient a la gibrella i esperant en va. Jo ja estava perdent l’esperança d’arribar-hi a veure mai alguna cosa a dins. En una ocasió vam ser-hi molt a prop. De cop, el Pau es va aixecar i va dir: “Ja tá!”. I va marxar corrent amb el cul a l’aire a jugar al menjador. Amb gran expectació, contenint la respiració, vaig mirar dins la gibrelleta i... era buida... ohh... A l’anar al menjador a buscar-lo, me’l trobo ajupit, jugant amb els cotxes i el pàrquing i amb un bassalet entre els peus! Per poc no ho aconseguim! Bé, això almenys em retorna l’esperança.
 |
| El Manneken Pis |
Un parell de dies més tard, succeeix el gran moment esperat. El Pau fa el seu primer pipí a la gibrella. I oh, quin pipí! Que groguet, que ben fet i que orgullós se’n queda! Tots dos estem tan contents que decidim enviar un sms al papa, que està treballant, amb foto i tot! És un d’aquells missatges que mires i remires abans d’enviar per no equivocar-te de destinatari. El pare de seguida respon amb eufòria desfermada, orgullós del gran avenç que ha aconseguit fer la seva criatureta. Després decidim trucar als àvis per explicar l’esdeveniment. “Iaia, pipí a gibreia!”, diu el Pau tot satisfet. Tot és alegria, tothom respon amb grans ohhs, i ahhhs, i enhorabones per la fita assolida.
Ara hem anat avançant. Ja en fa molts, tot i que no sempre. Les caques encara són una assignatura pendent, només n’hem aconseguit una (no cal dir que també era fantàstica). Així que aviat arribarà el moment de treure els bolquers. Ja hem comprat uns quants calçotets per quan arribi l’hora. Quin homenet que tenim a casa!
Com a reflexió final, afegeixo que podria haver il·lustrat aquest post amb la imatge de la gibrelleta, però crec que ha sigut una encertada reflexió pensar a evitar-vos-ho. J
